FREDERIC MUNNÉ

UNA DECISIÓ MASSA ARBITRÀRIA

2011-05-05T12:15:00.007+02:00

La Comissió de Justícia del Congrés de Diputats ha aprovat una esmena al projecte de Reforma del Registre Civil amb la qual l’ordre dels cognoms d’un nadó en defecte d’acord entre els progenitors el decidirà la persona encarregada de cada Registre “atenent al interès superior del menor”.

Sens dubte es millora el projecte de llei del Govern de l'Estat que pretenia seguir l'ordre alfabètic en els casos de desacord entre els progenitors, la qual cosa ens duria a una absurda tendència a reduir, fins a la seva extinció, bona part dels nostres cognoms.

Aplaudeixo la intenció de respectar el principi d’igualtat en matèria de filiació i evitar la prevalença de l’home sobre la dona o a l’inversa, però per defugir d’aquesta desigualtat de gènere no cal caure en l’arbitrarietat ni fomentar desavinences entre la parella.

Arribats al Registre civil, avui encara hi ha força casos que ni tan sols s'ha decidit el nom del fill, com he tingut ocasió de presenciar amb motiu de la inscripció del naixement dels meus tres fills, hi ha pares que acaben triant el nom de la persona que està al càrrec del Registre. Quin espectacle depara en casos similars, pel que fa a l’ordre dels cognoms? La manca d’un criteri objectiu subsidiari fomentarà la controvèrsia? I en qualsevol cas, quin és aquest interès superior del nounat pel que fa a l’ordre dels seus cognoms? I el pitjor de tot, cada Registre podrà seguir un criteri diferent i a la seva vegada el podrà variar d’un dia a l’altre, sense cap criteri objectiu?

Afortunadament no es preveu un tràmit d’al•legacions dels progenitors, que podria donar lloc a un espectacle absolutament kafkià amb un pseudoprocés entre els progenitors donant motius inèdits sobre la millor condició del seu cognom. Ara bé, en realitat aquesta mateixa manca de motivació dels progenitors, fa que la decisió prengui un caire mancat de fonament, i per això proper a l’arbitrarietat.

Altres països que han volgut defugir la desigualtat de gènere, com Alemanya, han optat per establir un criteri tan aleatori com ho és un sorteig ad hoc, amb la qual cosa no només es defuig el conflicte en establir un criteri objectiu, sinó que també s’evita l’arbitrarietat i deixar al funcionari amb la papereta de decidir aquesta qüestió d’una forma tant absurda com el suposat “interès del nounat”.

RECLAMACIONES POR CANCELACIÓN DE VUELOS

2010-12-09T12:19:00.004+01:00

Los pasajeros que se vieron afectados por las cancelaciones tienen derecho a reclamar una indemnización por los daños y perjuicios sufridos. La situación creada por los controladores aéreos abre tres posibilidades para reclamar: 1) contra las compañías aéreas, 2) contra los propios controladores y sus Sindicatos, y 3) contra AENA y el Ministerio de Fomento.

Deben conservar el billete, y para aquellos vuelos que no quedaron afectados por la cancelación general anunciada por algunas compañías a lo largo del viernes y el sábado, será necesario acreditar que se facturó o intentó facturar, no bastando para tal fin las hojas de reclamaciones.

Se tiene derecho a reclamar por cualquier daño, pero más allá de los importes tasados por el citado Reglamento, el pasajero deberá asumir su acreditación. Por ejemplo, se pueden reclamar los daños morales (inasistencia a una boda o un congreso; frustración de un viaje de bodas o de unas vacaciones, etc.).

La responsabilidad de las compañías aéreas viene regulada en el Reglamento CE 261/2004, que limita los importes a abonar como compensación por cancelaciones o retrasos de vuelos: importe del billete y una cantidad variable entre 205 € y 600 € en atención a determinadas variables, como la distancia al sitio de destino y/o los medios alternativos puestos por las compañías para paliar esas incidencias (alojamiento, recolocación en otros medios de transporte, etc).

No obstante, al haberse producido los acontecimientos de forma totalmente imprevista y al margen de los mecanismos legales que regulan el derecho de manifestación y huelga, las compañías aéreas podrían quedar excluidas de cualquier responsabilidad y de la obligación de hacer frente al pago de esas indemnizaciones, ya que el Reglamento 261/2004 las exonera en casos de fuerza mayor por circunstancias extraordinarias.

La posibilidad de reclamar contra los propios controladores (y las compañías de seguros que regulen su responsabilidad civil), no está regulada de forma expresa, por lo que en éste caso habrá que acudir a un procedimiento judicial ordinario. En principio, y sin entrar en consideraciones sobre sus derechos, el abandono de su puesto de trabajo sin utilizar mecanismos legales de manifestación los hace civilmente responsables frente a terceros. Difícilmente podría invocarse por éstos que la situación creada por el Gobierno con su decreto del viernes, colocara a los controladores en una necesidad irreversible e invencible (ius resistentiae). Los afectados podrán dirigirse judicialmente contra los controladores y aquellas compañías de seguros con las que tengan contratada su responsabilidad civil. Dado que se trata de una reclamación por hecho ajeno e inicialmente individualizable, habrá que dirigirla contra los controladores del aeropuerto en el que tenia programada su salida el vuelo cancelado, información que en vía extrajudicial o judicial puede facilitar AENA.

Lo anterior es igualmente predicable frente a los Sindicatos que promovieron los abandonos, al haber participado de forma directa y con perfecta previsión de las consecuencias que conllevaría esa situación frente a terceros.

También es posible dirigir la reclamación directamente contra AENA y el Ministerio de Fomento en su condición de responsables de la gestión de un servicio público y sobre la base de un funcionamiento anormal del mismo. Se trata de una responsabilidad de tipo objetivo (se responde si el servicio no funciona, independientemente de su causa).

Cualquier pasajero afectado por las incidencias de estos días está legitimado para reclamar en su nombre. Ahora bien, como quiera que han sido numerosísimos las viajeros perjudicados, lo recomendable para facilitar una respuesta judicial más ágil y rápida fuera que se uniesen en cada ciudad en grupos para dirigir una demanda colectiva contra los responsables.

QUEIXES FRONT ALS JUTGES

2010-10-11T12:00:00.005+02:00

Segons la memòria del CGPJ del 2009, en comparació amb el 2008 hi ha un descens del 15% en el nombre de reclamacions pel tracte rebut pels jutges. Aquesta dada s’ha reflectit a la premsa com un descens en el volum de queixes respecte de l'Administració de Justícia.

De Jutges, com de metges o d’advocats, n’hi de bons, de no tan bons i de dolents, però, mes enllà de l’aparent anècdota del destinatari de les repetides queixes, cada dia hi ha més jutges substituts quina qualitat jurídica no sempre resulta homogènia, la qual cosa sumada a les habituals dilacions de la nostra Justícia, per la sobrecàrrega d’assumptes de la que és objecte, i la manca de conseqüències en el sistemàtic incompliment dels terminis imposats per les lleis a l'oficina judicial, fan dubtar de la repetida disminució de queixes, si més no respecte de l’Administració de Justícia en general.

Deficiències de la nostra Administració de Justícia que lluny de trobar una solució en reformes com la de la recent implantació de la nova Oficina Judicial, cada dia s’agreugen més, per manca de pressupost per dotar de més jutges de carrera els nostres Jutjats i per manca de les reformes estructurals que caldrien, poder pel temor que el creixement del nombre de litigis podria ser directament proporcional a la major eficàcia d’una Justícia de qualitat i sense dilacions. Explicació, que no seria en cap cas una justificació de les deficiències de la nostra Administració de Justícia, que reclamen una solució. Solució que provablement no es faci efectiva si hi ha una resignada acceptació per part dels ciutadans i dels juristes, com semblaria indicar la referida disminució de queixes.

Amb tot, és cert que l’òrgan al qual cal que en tot cas adrecem qualsevol queixa envers a un jutge sempre sigui el CGPJ, sense perjudici de reproduir la mateixa queixa en altres organismes externs al Poder Judicial, com els Síndics de Greuges, el Defensor del Pueblo, les Comissions ad hoc com la CRAJ del Col•legi d’Advocats de Barcelona, etc., ateses les facultats disciplinàries del CGPJ envers als jutges , alhora que òrgan responsable de la promoció i ascens en l’escalafó judicial.

MENYS DIVORCIS?

2010-09-28T12:24:00.009+02:00

Diversos diaris han destacat, fins i tot en portada, la disminució del nombre de divorcis en els darrers anys, la qual cosa s’atribueix a la crisi econòmica. Quan es llegeix la noticia, el jurista s’adona que la dada és certa però la conclusió no ho és, al menys en els percentatges que s’afirma: La reducció en un 30 % dels processos matrimonials s’atribueix, com gairebé tot avui, a la conjuntural crisi econòmica d’aquests darrers anys de la primera dècada del segle XXI.

És cert que s’han reduït el nombre de processos derivats d'una crisi matrimonial (separacions, divorcis i nul•litats), però qualsevol periodista hauria d’analitzar abans d’informar en els mitjans de comunicació, si hi ha algun canvi legislatiu recent que pugui influir en aquella “freda” dada estadística. I és que en aquest cas, precisament, des que l’any 2005 es va suprimir el requisit de la separació per poder accedir al divorci, la major part dels processos matrimonials són directament de divorci, sense passar abans per una separació, la qual cosa gairebé duplicava el nombre de processos matrimonials.

De fet, avui, el procediment de separació es redueix als qui ja sigui per conviccions religioses o bé per creure possible la reconciliació, no sol•liciten directament el divorci, cosa que abans del 2005 era legalment impossible.

Sens dubte en la reducció del nombre de processos de crisi matrimonial poden haver influït diversos factors, però el més rellevant és la dita modificació legislativa. En qualsevol cas, sigui com sigui benvinguda qualsevol reducció dels litigis, perquè malauradament la tendència, també als jutjats de família, és precisament a un constant increment del nombre d’expedients als Jutjats, que no és proporcional a l’increment del nombre de Jutges ni a la qualitat en el criteris de selecció de l’abusada figura dels jutges substituts.

LA IMATGE DE LA JUSTICIA

2009-10-21T14:41:00.012+02:00

El cas Millet està posant de manifest el divorci que en ocasions hi ha entre la Justícia i les lleis. Els ciutadans perceben com un engany que algú que reconeix haver comés un delicte econòmic de considerables dimensions, com es pot apreciar al video de la seva declaració, no ingressi a la presó de forma immediata i que poder no hi arribi a ingressar mai.

En ocasions com aquesta, em sento molt més proper als ciutadans legos en Dret que als juristes. D’entrada, només cal sumar dos elements per generar un primer dubte: si aquest cas pot esquitxar el, mal resolt, finançament dels partits polítics, quin debat acabaria embrutint la imatge de tots ells i si els màxims dirigents de la Fiscalia (com a òrgan jerarquitzat que és) són nomenats pels mateixos polítics. Pot haver des de l’acusació pública veritable interès en fer sortir a la llum tot el pugui indagar-se sobre aquest cas?

Per altra banda, i sobre tot, sembla haver un cert consens entre els penalistes que, des d’un punt de vista estrictament penal, la presó provisional tan sols obeeix al risc de fuga o de destrucció de proves. De tal forma que atès que avui ja no es preveu com a causa de presó provisional, un concepte excessivament subjectiu com era l'alarma social, amb la sola retirada del passaport, que no del DNI, i demostrant un penediment formal amb una “carta de confessió del delicte” ja no hi ha motius per ingressar preventivament a la presó. I és cert que el dret penal, i el dret sancionador en general, ha de ser garantista en un Estat de Dret, i que ha de respectar la presumpció d’innocència.

Ara bé, des d’un punt de vista més ampli, dels principis generals del Dret, les mesures provisionals o mesures cautelars tenen com a finalitat bàsica evitar la ineficàcia d’una futura resolució judicial. Per aquest motiu, si es reconeix la comissió d’un delicte i qui el reconeix té una edat tal que en poc temps potser que per motius humanitaris no hagi d’ingressar a la presó, amén de les dilacions a què la justícia pública ens té resignadament acostumats, hem de convenir que la sentència que posi fi al cas Millet podria esdevenir materialment ineficaç. Nogensmenys, les mesures provisionals han de garantir que la sentència condemnatòria d’un delicte, que ha estat expressament reconegut, no quedarà en paper mullat, sense que això sigui un avançament de la pena, sinó una mera garantia de l'eficacia de la futura resolució, quan s'hagi reconegut el delicte.

Sens dubte, urgeix una reforma del sistema preventiu penal. No obstant, mentre no arriba aquesta reforma, entenc que el Dret no pot emparar solucions absurdes i que les mesures preventives, que han de conduir a l’eficàcia d’una sentència, no ens poden dur a la seva ineficàcia.

UNIÓ EUROPEA

2009-05-22T12:58:00.006+02:00

El 7 de juny se celebren eleccions al parlament europeu. Personament he passat de ser un europeista convençut als anys vuitanta, els meus anys universitaris, a estar convençut que una altra Europa és possible.

Al meu parer, l’actual Unió Europa ens dona seguretat i estabilitat en el terreny econòmic, evitant els ensurts d’altres temps davant d'una política econòmica erràtica. Una economia que sovint era més al servei d’interessos polítics i sectorials que socials i empresarials, però malauradament els ciutadans europeus tenim la sensació que amb l'economia s’acaba allò que, avui per avui, ens aporta la nostra Unió.

Poder sigui només aparent, però la sensació que transmet el parlament europeu s’acosta molt més a una trobada multilateral d’Estats que al parlament d’un Estat. I em penso que la Unió hauria d’anar per altres camins si es vol connectar amb el sentiment de les persones. La defensa dels interessos dels Estats, per sobre de les persones i les ideologies, no encaixa amb el discurs que es vol transmetre quan s’acosten eleccions.

Pels qui no vivim el dia a dia de les institucions europees, no formem pert d'una Unió política, sinó merament econòmica, la qual cosa no és dolenta, però no és el que se’ns explica. I és que si només fóssim una unió econòmica no ens caldrien institucions polítiques, més enllà de mera posada en comú de certes normes, gairebé totes elles amb transcendència econòmica.

Probablement tothom coincideixi a desitjar un increment en la baixíssima participació ciutadana en les eleccions al parlament europeu, però molt em temo que això no s’aconseguirà només amb discursos i fent pedagogia quan s’acosten les eleccions, perquè segurament l’efecte sigui l’invers. Caldria un replantejament de l’actual model d’Europa per part dels únics que ho pot fer: els Estats.

És cert que renunciar a aspectes clau de la sobirania no resulta senzill, però només així tindrem una Europa de i per a les persones, que recuperi l’europeisme dels seus fundadors i que connecti amb els europeus. Aquesta seria la millor crida a la sempre desitjable participació.

UNA CIUTAT FORA DE LA CIUTAT

2009-05-10T10:52:00.007+02:00

S’han iniciat els treballs de trasllat a la denominada Ciutat de La Justícia, a la qual s’hi han de traslladar la meitat dels ordres jurisdiccionals (civil i penal) i només de primera instància.

En els seus projectes inicials s’hi tenia que acollir a tots els òrgans judicials de Barcelona i de L’Hospitalet i en totes les seves instàncies, de forma que hauria d’aglutinar la major concentració d’òrgans judicials de tot Catalunya. En tot cas constitueix una macrorganització que ben segur pot solventar alguna de les disfuncions judicials, quant a comunicacions intrajudicials i celeritat en la cobertura de vacants, però que també pot comportar serioses disfuncions de mobilitat viària, allunyament del centre de la ciutat, col·lapses informàtics, etc... i altres disfuncions pròpies de les macroestructures de gestió pública. Algunes d’aquestes disfuncions serien fàcilment evitables posposant aquest trasllat. Quina pressa hi ha?

No tinc clar que en plena era de les noves tecnologies calgui estar físicament junts en un complex urbanístic de 9 gratacels (edificis A a J) per estar ben comunicats i tampoc veig la necessitat de fer-ho fora de la ciutat de Barcelona o en el seu límit amb la veïna ciutat de L’Hospitalet, per acabar posant els Jutjats de L’Hospitalet en un edifici separat fora del complex pròpiament dit. Poder fora millor cercar d'un a quatre espais més propers al centre de les respectives ciutats on ubicar-hi per separat els quatre ordres jurisdiccionals, perquè llocs (com per exemple l’espai que ocupa la presó Model) n’hi ha, fins i tot per concentrar tots els òrgans jurisdiccionals i no només la meitat com es fa ara, si realment fos necessari.

En aquesta ciutat situada gairebé fora de Barcelona, cada dia s’ha de desplaçar fins al nous macrojutjats més de 10.000 persones (treballadors i funcionaris) a les mateixes hores i al llarg del matí altres tants professionals i ciutadans usuaris d’aquest servei públic. Uns desplaçaments equiparables als de la zona universitària de la UB a la Diagonal, que compte amb uns eixos de comunicació i uns transports públics de primera magnitud, front a les deficiències de la nova "ciutat".

Avui per avui, la Ciutat de la Justícia compte amb el rebuig de l’opinió majoritària dels advocats i procuradors, que en són els principals professionals usuaris, entre d’altres motius pel moment escollit per inaugurar aquesta “ciutat” situada extramurs de la ciutat. Tres anys abans que hi arribi la comunicació per metro (la línia 9), la qual cosa ens aboca a una pèrdua de temps que dubto que es compensi amb una reducció dels temps d’espera en els assenyalaments judicials, que depenen no depenen daquesta concentració, sinó d’una agenda (la del Secretari judicial) de la que n’és competent una altra Administració.

Malhauradament, aquest malestar entre els companys no s’ha traduït en cap mena de pronunciament del nostre Col·legi d’Advocats sense necessitat d’arribar a la protesta dels Jutges d’abandonar la Comissió Mixta, què com bé apunta la Presidenta del TSJC Maria Eugènia Alegret implica un trencament del diàleg que sempre és necessari. Posicionament col·legial que bé hauria pogut exigir públicament, entre altres coses, una millora considerable de la mobilitat viària en transport públic i privat abans de fer efectiu el trasllat judicial.

UN PODER INCOMODE?

2009-01-31T21:31:00.011+01:00

Els jutges de tot l’Estat han anunciat la seva primera vaga pel dia 18 de febrer. Amb motiu d’aquest anunci alguns juristes, i mitjans de comunicació, han centrat el debat en el dret dels jutges a fer vaga. És cert que com a poder de l’Estat, al judicial no se li pot permetre provocar un buit de poder, però avui per avui el dret de vaga no el tenen ni prohibit ni limitat, doncs no té una regulació específica pels jutges.

Ara bé, en el seu cas, aquesta qüestió ja serà oportunament debatuda pel CGPJ, cas que es pogués sancionar als jutges per exercir un dret que avui no tenen expressament prohibit ni limitat. Aquest debat, que al meu parer és estèril, sembla com si hagués estat promogut pels qui no els interessa gaire que es debatin en públic les reivindicacions des jutges.

El que realment importa és: Com pot ser que encara tinguem una administració de justícia amb unes estructures i dinàmiques heretades de fa més de dos segles? Com pot ser que el Govern central, que hi té la competència exclusiva, no hagi complert la seva promesa electoral de prioritzar en la despesa la modernització de la justícia pública? Poder algunes decisions de l’Audiència Nacional incomodes per la diplomàcia de l’Estat els han fet repensar-se la necessitat de dotar, modernitzar i racionalitzar la justícia amb criteris d’eficiència?

Els jutges han estat tradicionalment un sector immobilista, per la qual cosa cal aprofitar la seva demanda de canvis per introduir mesures tan necessaris com urgents. Cal atendre i debatre les queixes dels jutges, per tal de consensuar i aplicar el més aviat possible mesures legals, estructurals i organitzatives que ens duguin a millorar aquest deficient servei públic.

Tot preservant la necessària independència dels jutges hem d'afrontar, amb imaginació, mitjans i l'estudi comparat, la imprescindible reforma d'arcaiques estructures i ineficients dinàmiques heretades d’un passat on, entre altres coses, el volum de la litigiositat era molt inferior. S'ha d'afrontar amb seny i valentia aquests imprescindibles canvis que, entre d'altres, van des de la forma d’accés a la carrera judicial, la ineficient figura del jutge substitut o els arcaics privilegis que encara es conserven a la judicatura, fins a la permanent actualització de les noves tecnologies i la dotació de mitjans humans i materials necessaris a tots els jutjats, així com l’establiment d'altres formes de treball, com per exemple a través d'òrgans col·legiats des delaprimera instància, que superin la inexplicable situació dels jutjats vacants.

Poder no es pugui fer tot de cop, però sens dubte s’ha d’aprofitar l’avinentesa que siguin els propis jutges els qui clamen canvis al seu immobilista sector. I si entre l’executiu i el judicial hi ha diferències en matèria salarial, en la implantació de la tan necessària justícia de proximitat, etc ... caldrà establir com a prioritàries les qüestions que afecten d’una forma més directa al ciutadà. Una justícia ineficaç no és justa.

JURISDICCIÓ GLOBAL

2009-01-05T11:41:00.006+01:00

En resposta a l’assessinat de sis civils isrealians presumptament comesos per palestins, Israel comença l'any 2009 declarant una guerra i assessinant a més de mil civils palestins.

Si en resposta a la mort d’un pare de família, aquesta assessinés a tota la família del primer assessí la resposta de la Societat seria contundent, i després d’un judici sota l’organització de l’Estat uns i altres, en proporció ala gravetat dels respectius fets, rebrien l’oportú càstic imposat per la Jurisdicció de l’Estat on s’hagués comès el delicte.

Ara bé, avui, quan “delinqueix” el propi Estat, o millor els seus representants polítics que prenen la decisió de “delinquir”, els límits de les jurisdiccions dels Estats emparen la impunitat d’actes violents, que com qualsevol altre exigeixen l’oportú càstic tant per intentar evitar que es torni a produir (prevenció especial) com per evitar que hom pugui considerar aquests actes socialment acceptables (prevenció general).

En l’actual món globalitzat cada dia resulta més imprescindible que des de la Societat civil forcem l’opinió col·lectiva i així dobleguem l’obsoleta sobirania jurisdiccional dels Estats en favor d’una veritable jurisdicció internacional que avui no existeix, més que prèvia acceptació de les parts implicades, la qual cosa té raó d’ésser en les relacions entre particulars (arbitratge) però no la té com a única forma de prevenció dels delictes comesos sota el paraigües dels límits de les jurisdiccions estatals, en frau de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Actes com aquest fan evident que els qui tenen transitòriament el poder de l’Estat no els interessa fer-ho motu propi. Depèn de nosaltres forçar aquesta transició envers a una veritable Justícia Penal Universal.

Si volem, podem forçar entre tots la cessió de la sobirania jurisdiccional a un veritable TPI que conegui i sancioni qualsevol vulneració de la Declaració Universal, sovint ignorada pels Estats i pels seus representants, tant per acció com per omissió.

INTERÈS GENERAL O INTERÈS DEL GOVERN

2008-11-09T08:22:00.006+01:00

El fiscal general de l’Estat ha demanat a l’Audiència Nacional que paralitzi l’obertura de fosses ordenada pel Jutge Baltasar Garzón, en la instrucció que segueix per investigar sobre les victimes del franquisme.

La fiscalia de l’Audiència Nacional, defensant una tesi impulsada per l’executiu central, considera que la denominada "llei de la memòria història" té prou recursos per si mateixa, de forma que la Justícia no té competències sobre uns fets prescrits arran de l’amnistia de 1977. Tesi que no comparteixo, com no la comparteix el Comitè de Drets Humans de l’ONU, partidari d’abolir les lleis de punt final. Si la fiscalia persegueix l’interès general, ¿On és aquí l’interès general? ¿Quin interès públic pot haver que no es faci justícia amb les víctimes del franquisme?

No m’agraden els “jutges estrella”, perquè no entenc els personalismes ni considero que la Justícia s’hagi de convertir en un espectacle mediàtic més, però la fiscalia, que depèn del Govern central, no hauria de fer política, sinó limitar-se al compliment de les funcions encomanades al seu Estatut. Mentre no es respecti escrupulosament la independència del Poder Judicial, cal fer un esforç d’imaginació per separar l’executiu i el judicial tant com sigui possible.

Poder no sigui un moment oportú per a aquestes exhumacions, però l’oportunitat és política i no justícia. I si la llei és injusta poder haurem de canviar-la, doncs ben segur que mai seria un moment oportú pels familiars d’un presumpte delinqüent per a jutjar-lo.

I si només es tracta d’un tema d’estricta competència jurisdiccional, perque el Jutge competent no és el Jutge Garzón sinó un altre, poder caldria que la fiscalia digués ben aviat qui considera competent perquè pugui continuar amb la instrucció, doncs els familiars de les víctimes del franquisme segur que els serà ben igual quin jutge ordeni les exhumacions.

La Justícia del segle XXI no pot mostrar-se tan allunyada dels ciutadans i escudar-se en hipèrboles formalistes o en argúcies polítiques, que no garanteixen el dret de defensa ni els Drets Fonamentals, sinó que constitueixen trabes a la tutela judicial efectiva. I si cal canviar les lleis perquè els ciutadans puguin fer efectiu un dret tan essencial com el de poder exhumar el cadàver d'un familiar "desaparegut", poder, de pas, també caldria modificar la llei perquè la fiscalia no tingués tanta dependència orgànica de l'excutiu central.

UN BON CONSELL

2008-10-06T12:41:00.006+02:00

Tots els mitjans s’han fet ressò de l’espectacle donat pels partits polítics en el repartiment de cadires del Consejo General del Poder Judicial.

El Consejo, que des del punt de vista teòric encarna un dels poders de l’Estat, és l’òrgan d’autogovern dels Jutges i per tant de la Jurisdicció. No sé si al segle XXI cal mantenir una fèrria divisió d’uns clàssics poders més teòrics que fàctics, però és necessari mantenir les formes en l’àmbit judicial, atès que del seu compliment en depenen les garanties processals i l’absència de situacions d’indefensió.

Fora bo replantejar-se la forma d'elecció d’aquest òrgan d’autogovern dels jutges, democratitzant-la a nivell estrictament professional i mitjançant formes de democràcia directe. En qualsevol cas considero necessari allunyar la seva composició de la politització actual, que la fa dependre directament tant de la dinàmica dels partits polítics majoritaris, com de l’executiu i el legislatiu centrals. No se m'escapa que això exigiria una reforma de la Constitució, però al nostre país són cada dia més els motius que n’avalen la necessitat d’una reforma i de la seva adequació a la realitat social actual.

De la mateixa manera que els Jutges d’Instància elegeixen al seu Jutge-Degà per elecció directe d’entre els mateixos jutges, no veig perquè hem de mantenir un òrgan d’autogovern que mitjançant una democràcia indirecta en fa dependre la seva composició d’un intercanvi d’interessos entre els partits polítics. Intervanvi que sovint condueix a bloquejar-ne la seva renovació. Per tot això hom es pregunta: Què impedeix que el Consejo es renovi mitjançant elecció directa dels mateixos jutges? La seva pluralitat no pot garantir-se amb una composició proporcional de les llistes de jutges més votades? La incorporació d’altres juristes de prestigi no es pot garantir incorporant-hi, per exemple, als representants democràticament escollits pels advocats?

UN HOMENATGE VALENT

2008-07-08T18:47:00.007+02:00

La Vanguardia del 6/7/08 es fa ressò de l’homenatge pòstum al difunt company Carlos Obregón, que va ser en el seu dia objecte una sanció deontologica per part del Col•legi d’Advocats de Barcelona.

Molts podrem recordar les repetides intervencions en assemblees col•legials, que feia en defensa de llur memòria, la seva viuda. La també companya Adela Vázquez. Al marge de les justificacions de l’acte, aplaudeixo la iniciativa de fer un homenatge a qui fou sancionat i expulsat del Col•legi per uns fets que avui difícilment donarien peu a cap sanció. No només pel desgreuge que això representa, sinó sobretot pel punt i final que implica d’una rèmora històrica que assemblea rera assemblea es repetia, per uns fets que tot i pertànyer al passat eren sempre massa presents, i que recollint el consens necessari tenien una solució adequada. Aunar en aquest acte el consens de diverses juntes i sobre tot dels qui en el seu dia varen imposar aquella sanció, llavors tipificada, era convenient i és meritori.

No és suficient la gestió del dia a dia, sinó que calen decisions i actuacions, poder difícils de tirar endavant, però valentes com aquest homenatge. Nogensmenys cercar el consens dintre dels sectors que integren el col•legi és una tasca poder difícil, però cada dia més necessària, perquè només així s’escriuen pàgines transcendents en la memòria col•lectiva de la nostra Corporació i perquè només així podrem aconseguir una sòlida defensa dels nostres interessos professionals.

"NOUS" ESTATUTS?

2008-06-24T19:37:00.013+02:00

La Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona sotmet a informació pública uns estatuts de nova redacció fins el 31 de juliol.

Segons la memòria que l’acompanya, el “nou” text consisteix en una adequació a la legislació vigent. I em pregunto si només ens cal una adequació a la legalitat vigent d’uns estatuts aprovats fa més d’un quart de segle.

Adequar-se a la legalitat vigent és una cosa, convenient. Fer uns nous estatuts i debatre unes estructures, uns òrgans, uns serveis i unes normes professionals i de funcionament d'un col·legi concebut fa més de 25 anys n’és una altra, també convenient. Es faci el que es faci cal transparència en tot procés estatutari i cal saber d’antuvi si estem davant d’una mera adequació a la legalitat, amb un breu debat de caire merament tècnic o bé si estem davant d’uns nous estatuts per debatre cap a on ha d’anar el col·legi i l’advocacia del segle XXI. En el primer cas, és millor fer una simple reforma parcial i només en el segon, és justifica un nou text estatutari.

Fer uns nous estatuts, per a mi, vol dir que la Junta o l’Assemblea es qüestioni coses com si cal introduir en els òrgans de govern elements de representativitat de les diferents especialitats, si cal regular el vot telemàtic per internet, si és convenient ampliar algun/s mandats a cinc o sis anys per poder realitzar els projectes de govern i/o si cal limitar-los a un sol mandat, si cal una elecció directa pels col·legiats d’òrgans de fiscalització de la Junta, si és millor una renovació total o parcial de la Junta, si cal promoure la integració de tots els col·legis catalans en un de sol, si és adient cercar fórmules que fomentin la participació en la vida col·legial dels qui en unes eleccions obtinguin un elevat suport electoral per fomentar la cohesió de tot el col·lectiu professional; per no esmentar aspectes com la pròpia existència d’un Col·legi obligatori tal com està concebut avui, o les dimensions i els serveis prestat pel mateix col·legi, o fins i tot la recerca de fórmules de finançament alternatives que permetin la reducció o la supressió de les quotes col·legials, o la relació i/o la permanència al CICAC i al CGAE als que destinem més e la meitat del nostre pressupost.

Si només es vol adequar els estatuts a les lleis és preferible que es faci una reforma parcial dels estatuts vigents com tantes altres s’han fet, perquè en cas contrari s’està usurpant del debat estatutari, entre d’altres, qüestions com les abans apuntades, perquè a curt termini no fora oportú obrir un nou procés estatutari. Cal que l’advocacia de Barcelona donem exemple fent gala dels molts bons juristes que tenim a la Corporació i fent gala també d’una reforma estatutària ajustada al que es vol fer: ja sigui una mera adequació a la legalitat o un debat obert sobre el futur dels nostres òrgans rectors i de la nostra professió.

EXECUCIONS EN LLISTA D'ESPERA

2008-05-22T11:45:00.012+02:00

La major part dels mitjans s’han fet ressò de l’alarmant volum de resolucions judicials que esperen poder ser executades, sobre tot en l’àmbit penal. Gairebé tots els periodistes en comentar la “noticia” posen l’accent en el deficient funcionament de l’Administració de Justícia, i en la manca de mitjans materials (començant per una adequada informatització d’expedients, arxius i comunicacions) i mitjans personals.

Ara bé, aquest problema malauradament no és cap noticia ni un tòpic, sinó un mal endèmic i, a més, el concret problema de les execucions té un abast diferent de la sola manca de mitjans i exigeix, per tant, una solució específica i, al meu entendre, més senzilla.

Per una banda, caldria d’una vegada per totes atorgar als secretaris judicials més potestats, si no totes, en matèria d’execucions o compliment forçós de resolucions judicials i arbitrals. Com a mínim d’aquelles que no convingui desjudicialitzar. La funció jurisdiccional s’esgota amb la declaració del dret. La seva imposició coactiva requereix la vigilància de l’Estat, però no és veritable iuris dicere, per la qual cosa no exigeix que la vigilància sigui a càrrec del Jutge.

Per altra banda, i aprofundint en el mateix, caldria estudiar la viabilitat de desjudicialitzar algunes execucions, prèvia modificació de l’art. 117.3 de la Constitució. Precisament ara que se’n volen modificar d'altres aspectes menys transcendents. En aquest sentit, l'execució d'algunes resolucions pot efectuar-se per funcionaris públics, com succeeix a França amb l’huissier. Aquesta intervenció de l’Administració podria donar lloc a uns aranzels, quin import fos recuperable amb les costes de l’execució, per evitar incrementar la despesa a l’Estat en funció del nombre d’incompliments de sentències i laudes arbitrals. Fins i tot és provable que en tramitar-se amb major celeritat i amb un cost repercutible a l'executat, hi haurien més compliments voluntaris i per tant menys execucions forçoses.

En definitiva, es tracta de deslliurar als jutges d’una càrrega de feina innecessària, que resulta feixuga, com ho és la vigilància i direcció de tota l’activitat derivada dels processos d’execució deixant en mans dels secretaris només les que no es puguin desjudicialitzar i la resta en mans de l’Administració, a través d'un funcionari, de configuració similar als Notaris. En aquest sentit, entenc que l'Administració pot tenir potestats sobre totes les execucions menys les de les resolucions mero declaratives o constitutives (que tan sols requereixin un manament al corresponent registre) i de les resolucions amb condemnes privatives de llibertat o les que afecten a l’estat civil de les persones, que al meu entendre aconsellen un control directe des de l’òrgan que les ha dictat, la qual cosa es pot dur a terme pel secretari judicial del Jutjat competent.

DEONTOLOGIA DELS NO COL·LEGIATS

2008-04-25T11:01:00.009+02:00

El DOGC del 18.4.08 publica el projecte de reglament que desenvolupa la vigent Llei de Col•legis Professionals, i el sotmet a informació pública.

Dins d'aquest tràmit d'informació publica, he proposat dues esmenes al projecte de Decret, una de les quals afecta a un tema d'especial importància per a l'efectivitat de l'ètica professional i per evitar situacions de greuge comparatiu entre advocats col•legiats i no col•legiats. Es tracta de la deontologia aplicable als qui sense estar col•legiats en un determinat àmbit territorial, i sense practicar intrusisme, infringeixen l'ètica professional en aquell àmbit territorial. És a dir els deures deontològics dels advocats no col·legiats, per exemple, a Barcelona, però que exerceixen a Barcelona.

Fins ara estava vedada a la "jurisdicció" dels col•legis el poder sancionar als no col•legiats, la qual cosa resultava especialment incoherent i injusta tant en els casos d'intrusisme com en el dels professionals no col•legiats en l'àmbit territorial a on exercien.

El projecte de Decret, sotmès a informació pública, preveu la possibilitat que l'Administració de la Generalitat delegui en els col•legis professionals l'exercici de la potestat sancionadora en matèria d'intrusisme (art. 4.1), però no ho contempla de forma expressa en matèria de deontologia (art. 3.2), malgrat en aquest àmbit resulta igualment necessari pel greuge comparatiu que comporta entre els col•legiats i els no col•legiats.

En aquest sentit, és convenient que aquesta potestat es pugui delegar i es delegui en els col•legis també en l'àmbit de la deontologia, perquè aquests tenen el coneixement de l'ètica en l'exercici de la professió. Altra cosa és la conveniència que alhora des de l'Administració delegant es doti als Col•legis, en els qui ho delegui, dels mitjans necessaris per fer-ho efectiu, la qual cosa també cal exigir en el moment que es faci efectiva aquella delegació.

CULTURA DE MEDIACIÓ

2008-01-16T21:49:00.000+01:00

El diari Avui del 14 de gener de 2008 informa que el Departament de Justícia treballa en una reforma legal per ampliar la mediació als conflictes veïnals.

Segons l’expressat mitjà “els conflictes entre membres d’una mateixa comunitat de veïns tindran, aviat, una nova via de resolució amb la reforma de la llei de mediació”. Mediació que segons aquest diari “només s’aplica a menors i família, tret d’alguna experiència en l’àmbit penal”.

En realitat, de mediacions se'n duen a terme en molts àmbits entre particulars i entre empresaris, tot i que al nostre pais encara de forma incipient, doncs qualsevol conflicte pot ser objecte de mediació, sempre que es pugui transigir sobre la matèria controvertida.

La mediació, com a negociació assistida que és, neix de l’autonomia de la voluntat. És un dels mètodes de resolució de conflictes voluntari per a les parts de naturalesa contractual, dels que denominem ADR. No és cap novetat, ni cal que es reguli en totes i cadascuna de les matèries on es vulgui fomentar la mediació, doncs a sensu contrari, podria entendre's que aquells àmbits en que la mediació no estigui regulada, o prevista, no s'hi podria mediar. Amb una llei genèrica que en reguli els seus aspectes bàsics, com la confidencialitat, és suficient. Nogesmenys és cert que calia adaptar la llei catalana de mediació, prevista per mediar en conflictes bilaterals, als conflictes multilaterals.

No obstant, tot i que valoro de forma molt positiva que el Govern aposti per la mediació, entenc que, a més, el que cal és fomentar la cultura de la mediació. I això no es fa aprovant lleis que “estenguin” la mediació a àmbits on ja era possible i existia de facto mediació. Per a fomentar la cultura de la mediació, la negociació i el pacte, considero imprescindible que s’incorpori a les nostres escoles una assignatura obligatoria de negociació (sistemes d’ADR i arbitratge), des de la primària , si veritablement volem introduir a la nostra societat quelcom tan estès en el Common Law, com la vocació envers als sistemes de negociació assistida, per evitar el litigi preservant les relacions interpersonals o empresarials.

I en aquesta tasca, cal que advocats i psicòlegs coadjuvem quant a les polítiques de foment d’aquesta cultura tant en interès corporatiu, per una ampliació i consolidació del respectiu perímetre professional, com per interès social, per a una defensa de la Justícia no imposada sinó pactada, que faciliti una major estabilitat de les relacions interpersonals i de convivència social, alhora que contribueixi a una Justícia més immediata i eficaç.

JUTJATS MERCANTILS

2007-12-21T21:31:00.001+01:00

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la queixa dels Jutges Mercantils de Barcelona per l’acumulació d’assumptes, denunciant que l’executiu central té previst crear, només, un o dos nous jutjats mercantils a Barcelona l'any 2008, amb el vist i plau de la Generalitat de Catalunya.

Ara fa tres anys que es varen implantar quatre Jutjats Mercantils a Barcelona. Un any i mig després (al 2006) ja es va haver d’ampliar amb dos jutjats mercantils més. Ara es denuncia el col·lapse de tots sis òrgans judicials. Col·lapse que els advocats hem de patir en l’exercici professional i que els justiciables (empreses i treballadors) han de suportar quan tenen un conflicte i exerceixen el seu dret a la tutela judicial efectiva.

Ara bé, si la manca de previsió en el moment inicial podia entendre’s com una mesura de prudència i d’austeritat en la despesa, quan un any i mig després les previsions queden esquifides, havent d’augmentar en un 50% la dotació inicial, i una altre any i mig després "torna" a passar el mateix, el mínim que cal fer és reconèixer el fracàs inicial, escoltar i consultar als operadors jurídics més directament afectats i canviar les estretes previsions inicials per mesures amb una mínima projecció de futur.

El fet que el govern de l'Estat no rectifiqui l'error inicial, ni faci gaire cas de les queixes dels jutges i continuï infradotant els Jutjats Mercantils, ens dona a entendre que el bon funcionament de la Justícia no és una prioritat pel Govern. I això s’ha de denunciar des de les institucions rectores de la nostra professió, d’una forma no merament descriptiva, sinó reivindicativa.

Cal denunciar qualsevol vulneració del dret constitucional a una Justícia eficaç, amb una crítica constructiva: plantejant solucions. Els advocats hem de ser pal de paller en la defensa de la Justicia. Ens hem d’implicar de forma activa en defensar el dret de defensa, per paliar aquesta i qualsevol altra disfunció judicial.

L’experiència d’aquests tres anys ens hauria de permetre fer una senzilla projecció de futur, i si calgués fer un estudi més acurat de la qüestió per indagar si el problema rau només en el nombre de jutges o també en els mitjans materials o en el nombre i organització de la resta de personal del jutjat. Els advocats tenim la independència i els mitjans per fer-ne un estudi, per exemple, comparant-ho amb altres indrets o amb altres ordres jurisdiccionals, analitzant el tipus d'assumptes que exigeixen una major inversió de temps, ... Només cal que utilitzem els mitjans que tenim a les nostres Institucions per fer-ho i fer-ne públics els resultats i les solucions, exigint públicament dels poder públics la posada en pràctica d'aquestes solucions. Els Jutges en canvi per fer-ho necessiten o un gran voluntarisme més enllà de la seva feina o bé que el propi Estat faci autocrítica.

CRITERIS D’HONORARIS

2007-11-14T15:46:00.000+01:00

El Consejo General de la Abogacía Española (CGAE) posa de manifest al seu web la preocupació pel fet què l’Administració de l’Estat l'hagi requerit per eliminar els barems o criteris d’honoraris i per això al Congrés del CGAE celebrat el setembre de 2007 a Saragossa, es va concloure que els criteris d’honoraris han de ser “criteris de màxims” (SIC).

Establir màxims o mínims és precisament allò que no s’ha de fer. Només cal fixar uns valors objectius i limitar-los a les actuacions judicials, per tal de donar estricte compliment a la legalitat vigent a l'Estat en matèria de taxació de costes i de reclamació de minuta al propi client en assumptes judicials, tal i com es preveuen als arts. 35.2 i 246.1 LEC. A diferència del que succeix, per exemple, a l'art. 37.6 de la Llei 60/2003 d'Arbitratge on la "taxació" dels honoraris dels advocats no està sotmesa a cap dictamen preceptiu, i per això si se sol·licita, aquest és lliure: una opinió sense cap cobertura legal, sense uns criteris concrets, objectius i prestablerts.

El dictamen preceptiu que contemplen els esmentats arts 35.2 i 246.1 LEC, no pot ser arbitrari. La Corporació ha de respondre en un mateix sentit davant de supòsits de fet idèntics o molt similars. I si bé es cert que a aquests efectes pot estbalir un sistema de valoració basada en Criteris escrits o basada en el precedent, no ho és menys que l'opció escrita ofereix moltes mes garanties i més seguretat als advocats a l'hora de minutar, i s'adequa més a un sistema jurídic continental com el nostre.

Els valors han de ser objectius, per evitar confusió, tant dels justiciables al valorar el risc de litigar i al pagar el que correspon en costes, com dels lletrats en confeccionar les minutes per a ser taxades. Per contra, establir màxims indueix a pensar que en funció de qui sigui l’advocat i de les circumstàncies s'ha de taxar en més o en menys, dintre del màxim, amb la qual cosa la inseguretat jurídica per a l’advocat i el justiciable rau en l’arbitrarietat que pot caure el Secretari judicial en taxar cada supòsit.

Per altra banda, també cal suprir tota referència a les actuacions extrajudicials i que s’expliciti de forma clara i manifesta que els Criteris Orientadors són només per a Taxacions de Costes , per adequar-nos a les exigències de l'esmentat requeriment, i a la legalitat en matèria de lliure competència. Essent, com és, lliure el preu en el mercat dels serveis professionals dels advocats res justifica establir criteris per a les actuacions extrajudicials més que l’establiment d’uns “preus públics” que poden conforndre al consumidor, en contra de la llibertat de pacte en la matèria. La única excepció legal a aquella llibertat són els esmentats supòsits: que la minuta, o el càlcul de minuta, tingui com a finalitat el ser inclosa en una taxació de costes o en reclamació de minuta al propi client, en assumptes judicials.

En definitiva, cap administració (i els col•legis ho són) pot fixar uns preus públics envers els serveis d'un professional lliberal. Preus que els consumidors podrien confondre com a preus d'obligada acceptació, en tot cas. Ben al contrari, convé que el justiciable tingui present que li cal pactar abans els honoraris, mitjançant pressupost o full d’encàrrec, per evitar sorpreses, o fins i tot alguns abusos.

Per tot això, si als Criteris orientadors se suprimeix tota referència a les actuacions extrajudicials, es verifica que els restants Criteris obeeixen a pautes objectives i s’explicita de forma clara que només són “Criteris per a Taxacions de costes”, qualsevol requeriment de l’Estat no tindrà la necessària cobertura normativa i qualsevol requeriment o sanció de les autoritats europees de la competència haurà d’adreçar-se, en el seu cas, a l’Estat legislador i no pas als col•legis professionals.

RELACIÓ LABORAL I TORN D’OFICI

2007-10-15T13:13:00.000+02:00

Inspecció de Treball ha fet pública la resposta a una consulta no vinculant sobre l’enquadrament en el règim especial de treballadors autònoms per a l’exercici del torn d’ofici dels advocats vinculats per la relació laboral especial regulada pel RD 1331/06.

A criteri d’Inspecció de Treball la compatibilitat que reconeix l’esmentat RD per exercir la professió d’advocat per compte aliè sota el règim laboral especial i la prestació del servei del torn d’ofici no eximeix a l’advocat de cotitzar alhora al règim general de la seguretat social per aquella relació laboral i al règim especial d’autònoms o a la mutualitat professional per la prestació del torn d’ofici, sempre que es tracti d’una activitat lucrativa realitzada de forma habitual, la qual cosa es presumeix quan els ingressos derivats del torn d’ofici superen el salari mínim interprofessional (7.988,40 €/any pel 2007). Criteri que segons Inspecció de Treball és aplicable a qualsevol altra activitat lucrativa habitual per compte propi que dugui a terme l’advocat que exerceix la professió sota el règim laboral especial. Per tant, la Inspecció de Treball considera que cal una doble cotització als advocats vinculats per la relació laboral especial que presten el servei del torn d’ofici de forma “habitual”.

Aquesta interpretació de la Inspecció de Treball desconeix la realitat social de la nostra professió i pot buidar de contingut la compatibilitat entre l'exercici per compte aliè i la prestació del torn d’ofici que reconeix el mateix RD 1331/06, atès que a la pràctica comporta destinar bona part dels ingressos del torn d’ofici a pagar uns autònoms o una mutualitat, donant lloc a una absurda duplicitat, per a qui ja cotitza pel règim general en exercir l’advocacia vinculat per la relació laboral especial.

Essent doncs il•lògica o absurda, entenc que es tracta d’una interpretació del RD 1331/06 que no es pot sostenir en Dret, per la qual cosa els col•legis i les restants institucions rectores de la nostra professió haurien de vetllar per aclarir la situació. En el desenvolupament reglamentari de l’Estatut de l’Autònom, previst per a finals d’enguany, hauria de quedar ben clara l’aplicació a aquests supòsits de l’obligació de cotitzar només pel topall màxim, aplicable als casos de “pluriempleo”, entre les dues cotitzacions. En el mateix sentit, també caldrà que vetllin per aclarir en quina situació queda la compatibilitat entre el mutualisme per l'exercici del torn d'ofici i la cotització de l'advocat vinculat per relació labortal especial.

VALORS DEMOCRÀTICS

2007-10-01T12:37:00.000+02:00

La reiterada defensa dels drets humans que es fa en tots els congressos organitzats pel Consejo General de la Abogacía Española (CGAE) no s’adiu amb l’absència dels mínims valors democràtics als seus òrgans rectors .

Imaginem un col•lectiu amb tres grups, un de 20.000 persones i altres dos de 10 persones i en comptes d’establir un sistema d’una persona un vot es fes l’argúcia dialèctica d’establir un vot per cada grup. El resultat seria que els integrants del grup de 20.000 persones tindria menys “dret de vot”. Dit d’una altra forma: per cada vot dels integrants del primer grup, els segons emetrien de facto 2.000 vots, infringint el bàsic dret d’igualtat. Així és com funciona el CGAE. Òrgan associatiu que, cal recordar, és d’adscripció voluntària, i no pas obligatòria.

En efecte, al Consejo, el Col•legi de Barcelona té un vot, el mateix que els col•legis d’Eltx o d’Utiel. En canvi, pel que fa al seu finançament els de Barcelona i Madrid hi aportem la major part del pressupost, amb xifres mil•lionàries, en atenció al nombre de col•legiats.

Cal predicar amb l’exemple i cal que es respectin els valors democràtics a les nostres institucions, perquè del contrari de tant exigir que els demés respectin els dret humans, poder donarem la sensació de presumir d’allò que anem mancats.

Des de Barcelona hem d’urgir als òrgans rectors del Consejo l’establiment de mecanismes de ponderació del valor del vot en termes similars als que existeixen pel finançament. Cal fer-ho amb convicció democràtica i des de la unitat d’acció de tots els col•legiats de Barcelona. Si per això cal abandonar un temps el CGAE, en aquest cas, el fi justifica els mitjans.

Ara és un bon moment per plantejar aquesta reivindicació. Tenim poc a perdre-hi, a quatre anys vista del proper Congrés que tindrà lloc a Càdis el 2012, bicentenari de "la Pepa".

UN CONGRÉS INTRASCENDENT

2007-07-09T15:19:00.000+02:00

El 26 de setembre se celebra a Saragossa el IX Congreso de la Abogacía Española, per al qual el Consejo no ha tingut res millor a “posar sobre la taula” que les dues ponències que s’hi plantegen amb els suggestius, originals i concrets títols de: “Libertad y seguridad, aspectos básicos del Estado de Derecho” d’una banda, i de l’altra “La defensa y la Abogacía”. Dos fantàstics “calaixos de sastre” per parlar de tot sense mullar-se en res.

I jo em pregunto ¿És això el que realment necessita l’advocacia? ¿No hi ha qüestions concretes sobre les que un congrés d’advocats pot aportar idees i opinions interessants? ¿No ens preocupen temes professionals concrets? ¿No hi ha importants canvis en la forma d’exercir l’advocacia? ¿No interessa saber quina opinió tenim tots els advocats, que vulguem opinar, al respecte?

No se’m escapa que si aquestes línies fossin dialèctiques, hom podria replicar que dintre del tercer subapartat de la segona ponència s’hi preveu en forma de “brainstorming” una formulació sincopada de part dels més rellevants debats sobre la situació actual de la nostra professió. Ara bé, la forma "in extremis" amb que es planteja dona a entendre que aquests temes s’han inclòs sense gaire ganes de donar-los el protagonisme que es mereixen, i sense veritable interès a desenvolupar-los i debatre'ls. Aquesta subponència aglutina qüestions de gran interès per separat, però amb un nexe molt fluix entre si, massa genèric, tal i com ho indica el seu propi títol: “... la situación en España”.

I el problema rau, precisament, que hauria de ser sobre aquesta “situació a Espanya”, en cada moment i context històric, sobre el que hauria de tractar qualsevol congrés estatal i professional d’advocats, deixant de banda els temes pleonàstics o cortines de fum, que més aviat em recorden a estratègies per distraure l’atenció i evadir els debats que, en tractar el que realment preocupa als advocats, podrien esdevenir apassionats, acalorats i fins i tot interessants o trascendents.

FEM-NOS ESCOLTAR

2007-06-19T12:33:00.000+02:00

El divendres 15 de juny el Síndic de Greuges va convocar una reunió per debatre possibles millores en la coordinació de les denúncies per maltractaments als menors.

Una iniciativa lloable, i més després dels recents casos d’infants maltractats. Ara bé, tot i que és un protocol entre hospitals i jutjats, sorprèn que només s’hi convoqués a les Administracions estatal i autonòmica junt amb Fiscalia i el TSJ. No m’explico perquè no hi érem representats els advocats.

I la veu dels ciutadans? Qui defensa els seus drets?
Qui defensa els interessos aliens en un Estat de Dret?
No hi hauria de ser l’advocacia?
El Síndic de Greuges és degà dels advocats catalans?
Qui defensa als Tribunals els maltractaments prepotents o sexistes?
Només Fiscalia? Qui du l’acusació particular?
Qui pot exposar els problemes dels ciutadans?
L’Administració no té interès a escoltar-nos com a juristes i garants de l’Estat de Dret?

... o poder és que els advocats no ens estem fent escoltar?

MÉS VAL TARD QUE MAI

2007-06-05T12:20:00.000+02:00

El passat 16 de febrer de 2007 vaig publicar una “carta al director” de La Vanguardia sota el títol “togues estripades”, que es pot veure clicant aquí. En aquesta breu carta posava de manifest que calia dignificar, renovar i reposar les togues als Jutjats, i dotar les sales de togues de mitjans humans per atendre als col·legiats com cal.

El 25 de maig el Col•legi d’Advocats de Barcelona ens anuncia a la seva web (www.icab.es) que de forma progressiva tindrem noves togues per cobrir la carència de togues als Jutjats.

És d’agrair que ens escoltin, tot i que caldria escoltar de forma habitual l'opinió dels col•legiats, i no només en l’època d’eleccions.

ELECCIONS AL COL·LEGI

2007-05-28T09:49:00.000+02:00

El dia 8 de maig s'han convocat eleccions per a renovar la meitat dels membres de la Junta de Govern de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Eleccions que se celebraran el proper dia 28 de juny de 2007, de 9 a 21 hores.

Avui hem presentat una candidatura, dins de la qual em presento com a secretari de la Junta, junt amb els companys i companyes Carme Adell, Rafaela Bernabé, Jordi Calsamiglia, Joan Carrera, Carlos González Oliver, David Jurado, Emma Mondragón, Sílvia Requena, Joan Rafael Rabasco i Joan Vila.

Des de la candidatura volem animar a tots els companys i companyes a participar a les eleccions del nostre col•legi, així com a participar en les activitats professionals, lúdiques i institucionals del Col•legi. Cal que tots donem la nostra opinió sobre la reforma estautaria, sobre la dignificació de l'advocacia, i sobre el desenvolupament normatiu dels importants canvis que ha viscut la nostra professió des de fa més d'un any cap aquí: llei d'accés, RD de relació laboral especial i llei de societats professionals, entre d'altres.

Ens presentem per aconseguir un Col•legi que ens defensi davant de les administracions, per recuperar la força i el dinamisme institucional, i per tal que el Col•legi ens doni serveis útils i eficients. Perquè volem un Col•legi que millori els serveis col•legials, publiqui tots els dictàmens d’Honoraris, exigeixi el tipus reduït de l’IVA, impulsi una oficina permanent de la CRAJ al Jutjats i als Mossos, destini un percentatge del pressupost als nostres advocats jubilats, impulsi la formació on line, rebutgi la privatització o funcionarització del Torn d’Ofici, potenciï una borsa de treball activa, doni participació als joves i als despatxos en el desenvolupament de la llei d’accés i a la de relació laboral, creï un servei de cobrament d’impagats com tenen altres col•legis i defensi activament la igualtat de gènere en l’exercici professional.

ADVOCATS I JURISDICCIÓ VOLUNTÀRIA

2007-05-10T16:46:00.000+02:00

El diari “Negocio” del 9/5/07 es fa ressò de l’oposició del Degà del Col·legi de Madrid pel tracte discriminatori envers als advocats, en el projecte de Llei de Jurisdicció Voluntària (Butlletí de les Corts Generals de 27/10/06) bàsicament per les funcions assessores que s’atribueix als notaris.

Les queixes de Martí Mingarro, exposades en una compareixença davant del Congrés de Diputats, es fonamenten en que el projecte es contradiu amb les funcions atribuïdes als advocats per la LOPJ i en que ens planteja un problema amb els notaris que no tenim. A més el Degà dels advocats madrilenys afegeix que en aquest projecte de text legal es fa una distinció de tracte entre advocats i procuradors, atès que només ens reconeix intervenció en expedients de jurisdicció voluntària quan se sol•liciti per un ciutadà beneficiari de justícia gratuïta, mentre que la del procurador es pot sol•licitar sense límits.

A les crítiques del degà madrileny, que ha defensat com cal els interessos de la nostra professió en aquesta qüestió, encara caldria afegir-ne d’altres:

És cert que el projecte limita sense justificació la nostra intervenció com a defensors, però també ens la limita com a administradors de l’expedient, doncs el text opta per un sistema de “competències compartides” entre l’òrgan judicial i “altres professionals del dret”, però incomprensiblement concentra els "professionals del dret" en notaris i registradors, per raó de la seva “fe pública i especialització” respectivament, com s'afirma a l’exposició de motius (V).

El legislador no té present que els expedients de jurisdicció voluntària, on no hi ha litigi, no són susceptibles d’arbitratge i que si els advocats som aptes (de fet, els més aptes) per actuar com a àrbitres imparcials i independents, dins la nostra especialitat, perquè no ho hem de ser per a administrar una conciliació, una fitació, un expedient de domini, una consignació, dipòsits en matèria mercantil o alguns expedients en matèria de Dret marítim? Que ens mancaria? Especialització? Imparcialitat? Independència? Poder seria suficient, com passa en matèria arbitral, que la llei es limités a exigir que qui administri l’expedient (advocat o no) sigui i es mantingui imparcial i independent mentre administra l’expedient, atès que a la jurisdicció voluntària no hi ha controvèrsia però si pot haver-hi conflicte d’interessos.

De la mateixa forma que els advocats podem assessorar de forma simultànea a les dues parts en un conveni de separació, perquè no hi ha litigi, hem d'assessorar i fins i tot hem de poder administrar aquells expedients que el legislador consideri adient desjudicialitzar.

CALIA UNA JUNTA EXTRAORDINÀRIA

2007-04-30T12:44:00.000+02:00

El Col•legi d’Advocats de Barcelona ha convocat, a petició de 270 col·legiats, una Junta General Extraordinària el 8 de maig, per a informar als col•legiats sobre el que s’ha fet en el darrer any respecte del “futur de l’assistència jurídica gratuïta”.

Hauria estat millor que la Junta de Govern en tingués la iniciativa quan ara fa més d’un any es debatia sobre la funcionarialització de la prestació del Torn d’Ofici per part de l’antic Conseller Vallés, posant en perill la independència de l’advocat. O bé ara que la nova Consellera Tura fa temps que postula la necessitat que els qui prestem el Torn d’Ofici ens sotmetem a un reciclatge obligatori a través del Centre d’Estudis de la pròpia Generalitat, posant-nos davant la Societat l’etiqueta d’advocats de segona, mal o poc preparats. No es tracta d’un programa de formació continuada per a tots els advocats, sinó només per a uns quants: ¿els “menys preparats” o més aviat els “més reivindicatius”?

La justificació que se’ns dona tant de la “reforma Vallés” com de la “reforma Tura” és la mateixa: “hi ha poques queixes ergo quelcom no funciona bé” (SIC). Silogisme incomprensible que també s'afirma en un informe subscrit pel propi Col•legi. I l’ofensa envers a la dignitat professional del col•lectiu que per convicció, per solidaritat o per simple conveniència prestem aquest servei és similar: s'ens vol controlar fent-nos funcionaris o “alumnes” obligats! Per quins motius? Quin interès pressupostari o quin negoci hi ha al darrera?

ESTUDIS SOBRE L'ADVOCACIA

2007-04-10T12:03:00.000+02:00

El diari Avui del 9.04.07 publica un estudi fet pel Col•legi d’Advocats de Barcelona que posa de manifest que l’increment de les dones entre els que exercim l’advocacia és una tendència continuada des dels anys 90. L’article aporta dades sobre el nombre actual de col•legiats/des, el tipus de despatxos on s’exerceix, el tipus de tasques que duen a terme els homes i les dones advocades i el grau de satisfacció amb les tasques realitzades.

Cal que es facin estudis sobre la professió per tal de poder treure’n conclusions i fer avançar a la professió en el seu conjunt, en la direcció més adient i l’assoliment d’un tracte igualitari entre tots els qui l’exercim. També és bo que es facin públics els resultats d’aquests estudis, per tal que la Societat en pugui opinar i treure’n conclusions.

Ara bé, no es admissible que ara es tregui a la llum un estudi fet i publicat fa més quatre anys, sense ni tan sols actualitzar-lo. I no és admissible perquè les dades que es donen són senzillament falses en comparar dades actuals (nombre de col•legiats l’any 2007) amb dades de fa quatre anys (els resultats d’aquella recerca del 2002-03 sobre tipus de despatxos, tipus de tasques realitzades, grau de satisfacció, ...).

La finalitat última d’aquests estudis no és altre que mostrar les tendències si es comparen estudis fets en un moment i el “mateix” estudi fet uns anys després, però cal fer-lo amb el mateix rigor científic: mantenint els percentatges de l’univers, la mostra, el mètode, el marge d’error, etc. Només així podrem saber cap a on anem i prendre decisions individuals i col•lectives amb seny. El contrari és confondre la sociologia amb la mera propaganda.

SOCIETATS PROFESSIONALS

2007-03-19T10:09:00.000+01:00

El 16.3.07 es va publicar al BOE (núm. 65) la Llei 2/07 de Societats Professionals, que entrarà en vigor als tres mesos d’aquesta data de publicació al BOE.

Amb aquest nou text legal es suavitza el rigor del Real Decret 1331/06 (de rang reglamentari), que regula la relació laboral especial dels advocats, atès que en admetre qualsevol forma societària, podem entendre que es matitza el requisit de ser soci formal d’un despatx als efectes d’estar exclòs de l’àmbit d’aplicació d’aquell Real Decret, per la qual cosa, en principi, seria suficient amb tenir una petita participació en la facturació del despatx per a ésser considerat “soci”.

La nova Llei exigeix que el contracte de societat professional es formalitzi en escriptura pública i disposa que la Societat s’ha d’inscriure al Registre Mercantil. Inscripció, que tindrà efectes constitutius, i en la que ha de constar, al menys, de denominació social, domicili, data i notari de constitució, objecte social, socis i administradors.

L’art. 8 de la Llei preveu també la seva inscripció en un Registre de Societats Professionals depenent del respectiu col•legi professional “a los efectos de su incorporación en el mismo”, però preveu que “el Registrador Mercantil comunicará de oficio al Registro de Sociedades Profesionales la práctica de las inscripciones” amb la finalitat de poder recollir aquelles dades al registre del col•legi.

Caldrà tenir cura amb aquesta duplicitat registral. Apart del risc de competència deslleial i evasió d’obligacions deontològiques, cas d’inscriure’s només al Registre Mercantil, la duplicitat registral tan sols es justifica si el del Col•legi és un reflex literal de la informació que consta al Mercantil, per facilitar l’exercici de les competències que aquell té sobre els seus col•legiats. Per això, i atesa la suficiència de la informació que cal inscriure al Registre Mercantil, seria convenient que el registre col•legial no dupliqui la feina dels col·legiats ni dels propis col•legis, i funcioni amb un cert automatisme envers al Mercantil, per tal d’evitar l’excessiva i innecessària burocràcia i l'innecessari cost de la duplicitat de registres, que acabaria repercutint sobre els col•legiats.

PROFESSIÓ I SOCIETAT

2007-03-04T15:11:00.000+01:00

En un article publicat al “dominical” de La Vanguardia del 25.02.07 s’afirma que els advocats “només posem pals a les rodes de la justícia”, que “tenim mala relació amb els jutges”, que “no hem acabat de perfilar la nostra carrera” i que “l’advocat d’ofici equival a deixar al ciutadà en indefensió”.

Afirmacions, sense fonament, que em duen a dues reflexions:

a) La primera és que cal que un periodista s’informi abans d’escriure. La nostra professió està vivint profunds canvis, però no hem deixat de ser col•laboradors de la Justícia, cooperant a fer evolucionar la interpretació de les lleis. El fet que defensem els drets dels ciutadans, buscant la convicció del jutge, no implica necessàriament una mala relació amb el jutge. De la mateixa forma que el polític en la seva tasca d'intentar convencer als ciutadans no crec, acudits a part, que es pugui dir que en són els seus enemics o que tinguin una mala relació.
A més, els advocats d’ofici, normalment, també exercim com a professionals lliberals de lliure elecció, i l’accés al Torn d’ofici té, des de fa més de deu anys, uns requisits que ,encertats o no, són similars als que avui s’exigeix per ser jutge substitut.

b) La segona reflexió és que les institucions rectores de la nostra professió han de defensar el prestigi de l'advocacia i l’exercici del dret de defensa, com a garantia de l’Estat de Dret. Per això em sorprèn que, una setmana després, encara no he vist cap pronunciament del Col•legi d’Advocats de Barcelona.
Poder hauríem d’aprendre dels periodistes, que davant la recent decisió de la Junta de Govern del TSJC de no permetre l’accés de càmeres als judicis, el seu Col•legi (el de periodistes) en menys de 24 hores ha fet un comunicat oficial en defensa del dret d’informació. Com ha de ser!!

RELACIÓ LABORAL ESPECIAL

2007-02-20T14:05:00.000+01:00

L’Associació Catalana d’Advocats (www.iurisadvocats.com), ha organitzat el 16.3.07 una jornada de PIMES despatxos d’advocats per tractar sobre “La relació laboral especial dels advocats”.

El Real Decret 1331/06 (BOE núm. 276, de 18.11.06) regula les relacions assalariades entre advocats, quan un advocat té com a empleat a un altre advocat. Es tracta de relacions entre l'advocat (col•legiat en exercici) i un despatx d’advocats, sempre que l’empleador sigui també advocat o societat professional integrada per advocats, la qual cosa exclou els supòsits en que l'empleador sigui una empresa que no es dediqui a l’exercici de l’advocacia. Relacions que són plenament compatibles, pel que fa a l’advocat assalariat, amb la prestació del torn d’ofici o activitats docents o similars i, prèvia autorització per escrit de l'empleador, també són compatibles amb el manteniment d’una cartera pròpia de clients de l'advocat assalariat.

Aquesta relació, que està sotmesa als tribunals del Social, no es regeix íntegrament per la regulació comuna de l’Estatut dels Treballadors, sinó per l’esmentat Real Decret. Per aquest motiu els sindicats UGT i CCOO han recorregut el Real Decret, en considerar que vulnera el principi d’igualtat; i en especial perquè consideren que la norma “genera inseguretat jurídica en introduir com a causa d’acomiadament la pèrdua de confiança del titular del despatx”, entre d'altres motius.

Aquest debat és de rellevant interès, perquè la regulació presenta molts dubtes interpretatius i buits normatius. Per exemple, el Real Decret exigeix l’aprovació d’un conveni col•lectiu específic pels advocats, sense que sigui d’aplicació el conveni d’oficines i despatxos o d'altres, sinó que en principi mentre no hi hagi conveni específic s'hauria d’aplicar el salari mínim interprofessional (7.988,40 €/any, pel 2007) i la categoria genèrica d'advocat sense graus.

Per tot això, resulta convenient que des dels col•legis d’advocats s’impulsin els debats i negociacions oportunes, en termes d’igualtat entre els sectors interessats, per tal d’afrontar el compliment d’aquest normativa amb la seguretat jurídica necessària, tot preservant la competitivitat dels despatxos d’advocats catalans. En cas contrari es poden consolidar situacions injustes per a uns i arriscades per als altres, que condueixin a un clima d'excessiva conflictivitat social quan s’afronti el conveni col•lectiu específic.

JUTJATS I TELECOMUNICACIONS

2007-02-15T14:37:00.000+01:00

El BOE del passat 13.2.07 inclou el Reial Decret 84/2007, que regula el futur sistema de telecomunicacions informàtiques en l'àmbit judicial.

Aquests sistema telemàtic, denominat Lexnet, serà obligatori pels actes de comunicació entre jutjats i procuradors, únics actes de comunicació als que fa expressa menció el Reial Decret.

Resulta sorprenent que no es contempli de forma expressa les comunicacions telemàtiques dels advocats amb els tribunals, tenint en compte que les nostres lleis processals preveuen la possibilitat de presentar determinats escrits sense la preceptiva intervenció de procurador (art. 23.2 LEC). I encara resulta més sorprenent respecte dels escrits inicials del procés, on hi pot haver rics de caducitats i prescripcions de l’acció. En els escrits inicials no es preceptiu el trasllat de còpies entre procuradors (arts. 276.3 i 277 LEC) i és subsanable l’absència de signatura del procurador (art. 24.2 LEC).

Ara bé, com posa de manifest el propi Real Decret, aquesta norma només constitueix un criteri-marc per a les comunitats que, com el cas de Catalunya, tenim les competències transferides en aquesta matèria.

Per tot això, fora bo que la Generalitat tingui cura de millorar aquesta regulació, tot esmentant de forma explícita les notificacions per via telemàtica entre advocats i tribunals, quan procedeixi. Només així es complirà plenament la finalitat de normes com aquesta: agilitzar els tràmits judicials, donar una atenció de qualitat als ciutadans i optimitzar els costos del procés judicial.

HONORARIS PROFESSIONALS

2007-02-07T19:58:00.000+01:00

El Consell de l'Advocacia Gallega (CAG) va acordar el 4.1.07 suprimir els barems d'honoraris de tots els col•legis d'advocats de Galícia, com a mesura de liberalització que pretenia recollir les recomanacions del Comissari europeu Mario Monti.

Mario Monti considera que "l'establiment de preus o de preus recomanats per les professions lliberals atenta a les normes comunitàries sobre lliure competència i pot confondre als consumidors sobre el caràcter preceptiu o merament orientatiu d'aquestes recomanacions". Consideracions que podríem compartir en part. Sobre tot en la relació entre client i advocat, quan aquest ha estat elegit de forma lliure en el mercat, on certament han de regir les normes de lliure competència. En aquests casos no hi han ni han d'haver-hi barems preestablerts.

Ara bé, els raonaments d'en Mario Monti no els comparteixo en absolut quan es tracta d’un rescabalament en costes, ni quan es tracta d’emetre una opinió pericial davant d’una reclamació d’honoraris entre el professional i el seu client. En aquests casos estem davant d’un procediment privilegiat de declaració del cur i el quantum debetur que requereix l’aportació d’una opinió no vinculant però legalment preceptiva, la qual a la seva vegada precisa uns paràmetre objectius com a fonament del dictamen col•legial de taxació de costes.

En aquest sentit, el que té acordat el Consell de l’Advocacia Gallega a la praxis converteix els actuals criteris orientadors escrits en tradició verbal. I això dona menor seguretat jurídica tant al calcular i informar al client sobre el risc de pledejar, com al presentar una taxació de costes. I el veritable perjudicat és el consumidor.

En efecte, a Galícia els barems o criteris lluny de desaparèixer han passat a ser consuetudinaris. No consten per escrit. I el dictamen, que exigeix l’art. 246.2 LEC en tota taxació, necessàriament s’ha de fonamentar en algun “criteri”. En cas contrari es donaria empara col•legial a l’arbitrarietat o el caprici com a font d’aquell dictamen, donant lloc a greuges comparatius entre situacions equivalents.

LA DEONTOLOGIA ÉS COSA DE TOTS

2007-01-29T16:32:00.000+01:00

El diari Expansión del 16.1.07 reflecteix la intenció del Consell de Col•legis de Catalunya de fer un codi deontològic que supleixi el vuit normatiu que va provocar l’anul•lació pel TSJ de Catalunya d’una part del Codi de l’Advocacia Catalana.

Comparteixo i aplaudeixo l’opinió de l’advocat Cristóbal Martell sobre la importància que aquest projecte tingui “vocació de convertir-se en norma jurídica”. Només així podran superar-se algunes de les limitacions de la deontologia front als qui fan tant de mal a la imatge de l'advocacia.

Ara bé resulta sorprenent la lleugeresa en el tractament periodístic, quan es diu que la deontologia s’ha d’abordar “no com un tema corporatiu o professional sinó com un tema social”. Es que una cosa és incompatible amb l’altra? No són les dues cares d’una mateixa moneda?

Els advocats són (corporativament i social) els primers interessats en un bon i eficaç mecanisme de control ètic, que ens garanteixi la confiança en els nostres interlocutors en una negociació i que evitir malmetre la nostra imatge col•lectiva davant del client.

Poder alguns volen veure en el corporativisme un mal inexistent? O poder només es pensa en supòsits de preclusió d’un termini processal, de caducitat d’una acció o similars? Per a aquests casos, que ens pot passar a tots, no hem de pensar ni en corporativismes ni en un enfoc social, sinó tenir una bona pòliça de RC col•lectiva, sense llacunes en la seva cobertura. Si això és corporativisme, benvingut sigui.

ADVOCATS I NOVES TECNOLOGIES

2007-01-26T14:29:00.000+01:00

Un article publicat al diari ABC el 13.1.07 diu que Cuatrecasas és un dels bufets més tecnològics del país, i com a mostra afirma que tots els professionals del bufet estan connectats al despatx per mòbil, ordinadors portàlits i BlackBerry.

Comparteixo la importància d’adequar les, sovint arcaiques, estructures dels despatxos d’advocats al potencial de les noves tecnologies, però no només en els grans bufets, sinó per a tots els advocats. No oblidem que una enquesta feta des del Col•legi d’Advocats de Barcelona el 2003, es posava de manifest que més del 40% del despatxos de Barcelona son unipersonals i en més del 60% hi ha només dos advocats. Dades que avui podem considerar vigents.

Tant dels del punt de vista de la necessària sensibilitat ecològica, com de la no menys necessària competitivitat i millora constant dels serveis als nostres clients, és essencial que l'Administració de Justícia i els advocats eliminem el màxim de paper dels nostres despatxos i utilitzem tot el potencial de les noves tecnologies per optimitzar el nostre temps, recursos i nivell d'informació per a millorar l'assessorament i l'exercici del dret de defensa.

Malauradament en els darrers temps s’ha perdut l’impuls del membres responsables de noves tecnologies de la Junta de Govern del Col•legi d’Advocats de Barcelona dels anys 1997 a 2005 i és de justícia reconèixer aquella tasca i exigir-ne que des de l’Administració de Justícia i els col·legis d'advocats es fomenti, amb polítiques actives. Polítiques que ho incentivin, oferint eines i serveis útils en aquesta direcció, o bé a través de cooperatives de serveis o, fins hi tot, mitjançant subvencions. No ens podem quedar enrera.

LA FORMACION DE LOS ABOGADOS

2007-01-25T16:15:00.000+01:00

En "La contra" de La Vanduardia del 11.12.06, el abogado Josep Maria Loperena afirma "Faltan medios y jueces y fiscales. Y a los abogados les falta formación".

Nada que decir respecto de la primera frase. Los graves déficits de nuestra justicia son, desgraciadamente, notorios. Pero afirmar sin más que a los abogados les falta formación, me parece de una ligereza impropia de un letrado tan veterano.

¿A qué abogados se refiere el Sr. Loperena? ¿A todos los abogados, él mismo incluido? ¿Acaso a los abogados jóvenes o menos veteranos?

La abogacía es una profesión cada día más especializada y tecnificada. En el competitivo mercado de la abogacía es preciso estar permanentemente al día. Si no te reciclas a diario, simplemente te quedarás sin cliente o perderás tu empleo en el despacho de abogados para el que trabajas. Conviene al respecto recordar que más de diez mil abogados pasan cada año por los diferentes cursos y jornadas que organiza el Colegio de Abogados de Barcelona. El propio ejercicio de la abogacía exige un estudio previo de doctrina y jurisprudencia antes de diseñar los consejos para el cliente y la estrategia a seguir en cada caso.

Por lo que respecta a la formación de los abogados jóvenes, quizás convenga recordar que la masificación universitaria ya es historia y que más del noventa por ciento de las leyes que diariamente se aplican ante nuestros tribunales (y muy en especial, las leyes procesales) han sido aprobadas o profundamente reformadas en los últimos diez años.