El Consejo General de la Abogacía Española (CGAE) posa de manifest al seu web la preocupació pel fet què l’Administració de l’Estat l'hagi requerit per eliminar els barems o criteris d’honoraris i per això al Congrés del CGAE celebrat el setembre de 2007 a Saragossa, es va concloure que els criteris d’honoraris han de ser “criteris de màxims” (SIC).Establir màxims o mínims és precisament allò que no s’ha de fer. Només cal fixar uns valors objectius i limitar-los a les actuacions judicials, per tal de donar estricte compliment a la legalitat vigent a l'Estat en matèria de taxació de costes i de reclamació de minuta al propi client en assumptes judicials, tal i com es preveuen als arts. 35.2 i 246.1 LEC. A diferència del que succeix, per exemple, a l'art. 37.6 de la Llei 60/2003 d'Arbitratge on la "taxació" dels honoraris dels advocats no està sotmesa a cap dictamen preceptiu, i per això si se sol·licita, aquest és lliure: una opinió sense cap cobertura legal, sense uns criteris concrets, objectius i prestablerts.
El dictamen preceptiu que contemplen els esmentats arts 35.2 i 246.1 LEC, no pot ser arbitrari. La Corporació ha de respondre en un mateix sentit davant de supòsits de fet idèntics o molt similars. I si bé es cert que a aquests efectes pot estbalir un sistema de valoració basada en Criteris escrits o basada en el precedent, no ho és menys que l'opció escrita ofereix moltes mes garanties i més seguretat als advocats a l'hora de minutar, i s'adequa més a un sistema jurídic continental com el nostre.
Els valors han de ser objectius, per evitar confusió, tant dels justiciables al valorar el risc de litigar i al pagar el que correspon en costes, com dels lletrats en confeccionar les minutes per a ser taxades. Per contra, establir màxims indueix a pensar que en funció de qui sigui l’advocat i de les circumstàncies s'ha de taxar en més o en menys, dintre del màxim, amb la qual cosa la inseguretat jurídica per a l’advocat i el justiciable rau en l’arbitrarietat que pot caure el Secretari judicial en taxar cada supòsit.
Per altra banda, també cal suprir tota referència a les actuacions extrajudicials i que s’expliciti de forma clara i manifesta que els Criteris Orientadors són només per a Taxacions de Costes , per adequar-nos a les exigències de l'esmentat requeriment, i a la legalitat en matèria de lliure competència. Essent, com és, lliure el preu en el mercat dels serveis professionals dels advocats res justifica establir criteris per a les actuacions extrajudicials més que l’establiment d’uns “preus públics” que poden conforndre al consumidor, en contra de la llibertat de pacte en la matèria. La única excepció legal a aquella llibertat són els esmentats supòsits: que la minuta, o el càlcul de minuta, tingui com a finalitat el ser inclosa en una taxació de costes o en reclamació de minuta al propi client, en assumptes judicials.
En definitiva, cap administració (i els col•legis ho són) pot fixar uns preus públics envers els serveis d'un professional lliberal. Preus que els consumidors podrien confondre com a preus d'obligada acceptació, en tot cas. Ben al contrari, convé que el justiciable tingui present que li cal pactar abans els honoraris, mitjançant pressupost o full d’encàrrec, per evitar sorpreses, o fins i tot alguns abusos.
Per tot això, si als Criteris orientadors se suprimeix tota referència a les actuacions extrajudicials, es verifica que els restants Criteris obeeixen a pautes objectives i s’explicita de forma clara que només són “Criteris per a Taxacions de costes”, qualsevol requeriment de l’Estat no tindrà la necessària cobertura normativa i qualsevol requeriment o sanció de les autoritats europees de la competència haurà d’adreçar-se, en el seu cas, a l’Estat legislador i no pas als col•legis professionals.
