UNA CIUTAT FORA DE LA CIUTAT

S’han iniciat els treballs de trasllat a la denominada Ciutat de La Justícia, a la qual s’hi han de traslladar la meitat dels ordres jurisdiccionals (civil i penal) i només de primera instància.

En els seus projectes inicials s’hi tenia que acollir a tots els òrgans judicials de Barcelona i de L’Hospitalet i en totes les seves instàncies, de forma que hauria d’aglutinar la major concentració d’òrgans judicials de tot Catalunya. En tot cas constitueix una macrorganització que ben segur pot solventar alguna de les disfuncions judicials, quant a comunicacions intrajudicials i celeritat en la cobertura de vacants, però que també pot comportar serioses disfuncions de mobilitat viària, allunyament del centre de la ciutat, col·lapses informàtics, etc... i altres disfuncions pròpies de les macroestructures de gestió pública. Algunes d’aquestes disfuncions serien fàcilment evitables posposant aquest trasllat. Quina pressa hi ha?

No tinc clar que en plena era de les noves tecnologies calgui estar físicament junts en un complex urbanístic de 9 gratacels (edificis A a J) per estar ben comunicats i tampoc veig la necessitat de fer-ho fora de la ciutat de Barcelona o en el seu límit amb la veïna ciutat de L’Hospitalet, per acabar posant els Jutjats de L’Hospitalet en un edifici separat fora del complex pròpiament dit. Poder fora millor cercar d'un a quatre espais més propers al centre de les respectives ciutats on ubicar-hi per separat els quatre ordres jurisdiccionals, perquè llocs (com per exemple l’espai que ocupa la presó Model) n’hi ha, fins i tot per concentrar tots els òrgans jurisdiccionals i no només la meitat com es fa ara, si realment fos necessari.

En aquesta ciutat situada gairebé fora de Barcelona, cada dia s’ha de desplaçar fins al nous macrojutjats més de 10.000 persones (treballadors i funcionaris) a les mateixes hores i al llarg del matí altres tants professionals i ciutadans usuaris d’aquest servei públic. Uns desplaçaments equiparables als de la zona universitària de la UB a la Diagonal, que compte amb uns eixos de comunicació i uns transports públics de primera magnitud, front a les deficiències de la nova "ciutat".

Avui per avui, la Ciutat de la Justícia compte amb el rebuig de l’opinió majoritària dels advocats i procuradors, que en són els principals professionals usuaris, entre d’altres motius pel moment escollit per inaugurar aquesta “ciutat” situada extramurs de la ciutat. Tres anys abans que hi arribi la comunicació per metro (la línia 9), la qual cosa ens aboca a una pèrdua de temps que dubto que es compensi amb una reducció dels temps d’espera en els assenyalaments judicials, que depenen no depenen daquesta concentració, sinó d’una agenda (la del Secretari judicial) de la que n’és competent una altra Administració.

Malhauradament, aquest malestar entre els companys no s’ha traduït en cap mena de pronunciament del nostre Col·legi d’Advocats sense necessitat d’arribar a la protesta dels Jutges d’abandonar la Comissió Mixta, què com bé apunta la Presidenta del TSJC Maria Eugènia Alegret implica un trencament del diàleg que sempre és necessari. Posicionament col·legial que bé hauria pogut exigir públicament, entre altres coses, una millora considerable de la mobilitat viària en transport públic i privat abans de fer efectiu el trasllat judicial.

UN HOMENATGE VALENT

La Vanguardia del 6/7/08 es fa ressò de l’homenatge pòstum al difunt company Carlos Obregón, que va ser en el seu dia objecte una sanció deontologica per part del Col•legi d’Advocats de Barcelona.

Molts podrem recordar les repetides intervencions en assemblees col•legials, que feia en defensa de llur memòria, la seva viuda. La també companya Adela Vázquez. Al marge de les justificacions de l’acte, aplaudeixo la iniciativa de fer un homenatge a qui fou sancionat i expulsat del Col•legi per uns fets que avui difícilment donarien peu a cap sanció. No només pel desgreuge que això representa, sinó sobretot pel punt i final que implica d’una rèmora històrica que assemblea rera assemblea es repetia, per uns fets que tot i pertànyer al passat eren sempre massa presents, i que recollint el consens necessari tenien una solució adequada. Aunar en aquest acte el consens de diverses juntes i sobre tot dels qui en el seu dia varen imposar aquella sanció, llavors tipificada, era convenient i és meritori.

No és suficient la gestió del dia a dia, sinó que calen decisions i actuacions, poder difícils de tirar endavant, però valentes com aquest homenatge. Nogensmenys cercar el consens dintre dels sectors que integren el col•legi és una tasca poder difícil, però cada dia més necessària, perquè només així s’escriuen pàgines transcendents en la memòria col•lectiva de la nostra Corporació i perquè només així podrem aconseguir una sòlida defensa dels nostres interessos professionals.

"NOUS" ESTATUTS?

La Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona sotmet a informació pública uns estatuts de nova redacció fins el 31 de juliol.

Segons la memòria que l’acompanya, el “nou” text consisteix en una adequació a la legislació vigent. I em pregunto si només ens cal una adequació a la legalitat vigent d’uns estatuts aprovats fa més d’un quart de segle.

Adequar-se a la legalitat vigent és una cosa, convenient. Fer uns nous estatuts i debatre unes estructures, uns òrgans, uns serveis i unes normes professionals i de funcionament d'un col·legi concebut fa més de 25 anys n’és una altra, també convenient. Es faci el que es faci cal transparència en tot procés estatutari i cal saber d’antuvi si estem davant d’una mera adequació a la legalitat, amb un breu debat de caire merament tècnic o bé si estem davant d’uns nous estatuts per debatre cap a on ha d’anar el col·legi i l’advocacia del segle XXI. En el primer cas, és millor fer una simple reforma parcial i només en el segon, és justifica un nou text estatutari.

Fer uns nous estatuts, per a mi, vol dir que la Junta o l’Assemblea es qüestioni coses com si cal introduir en els òrgans de govern elements de representativitat de les diferents especialitats, si cal regular el vot telemàtic per internet, si és convenient ampliar algun/s mandats a cinc o sis anys per poder realitzar els projectes de govern i/o si cal limitar-los a un sol mandat, si cal una elecció directa pels col·legiats d’òrgans de fiscalització de la Junta, si és millor una renovació total o parcial de la Junta, si cal promoure la integració de tots els col·legis catalans en un de sol, si és adient cercar fórmules que fomentin la participació en la vida col·legial dels qui en unes eleccions obtinguin un elevat suport electoral per fomentar la cohesió de tot el col·lectiu professional; per no esmentar aspectes com la pròpia existència d’un Col·legi obligatori tal com està concebut avui, o les dimensions i els serveis prestat pel mateix col·legi, o fins i tot la recerca de fórmules de finançament alternatives que permetin la reducció o la supressió de les quotes col·legials, o la relació i/o la permanència al CICAC i al CGAE als que destinem més e la meitat del nostre pressupost.

Si només es vol adequar els estatuts a les lleis és preferible que es faci una reforma parcial dels estatuts vigents com tantes altres s’han fet, perquè en cas contrari s’està usurpant del debat estatutari, entre d’altres, qüestions com les abans apuntades, perquè a curt termini no fora oportú obrir un nou procés estatutari. Cal que l’advocacia de Barcelona donem exemple fent gala dels molts bons juristes que tenim a la Corporació i fent gala també d’una reforma estatutària ajustada al que es vol fer: ja sigui una mera adequació a la legalitat o un debat obert sobre el futur dels nostres òrgans rectors i de la nostra professió.

DEONTOLOGIA DELS NO COL·LEGIATS

El DOGC del 18.4.08 publica el projecte de reglament que desenvolupa la vigent Llei de Col•legis Professionals, i el sotmet a informació pública.

Dins d'aquest tràmit d'informació publica, he proposat dues esmenes al projecte de Decret, una de les quals afecta a un tema d'especial importància per a l'efectivitat de l'ètica professional i per evitar situacions de greuge comparatiu entre advocats col•legiats i no col•legiats. Es tracta de la deontologia aplicable als qui sense estar col•legiats en un determinat àmbit territorial, i sense practicar intrusisme, infringeixen l'ètica professional en aquell àmbit territorial. És a dir els deures deontològics dels advocats no col·legiats, per exemple, a Barcelona, però que exerceixen a Barcelona.

Fins ara estava vedada a la "jurisdicció" dels col•legis el poder sancionar als no col•legiats, la qual cosa resultava especialment incoherent i injusta tant en els casos d'intrusisme com en el dels professionals no col•legiats en l'àmbit territorial a on exercien.

El projecte de Decret, sotmès a informació pública, preveu la possibilitat que l'Administració de la Generalitat delegui en els col•legis professionals l'exercici de la potestat sancionadora en matèria d'intrusisme (art. 4.1), però no ho contempla de forma expressa en matèria de deontologia (art. 3.2), malgrat en aquest àmbit resulta igualment necessari pel greuge comparatiu que comporta entre els col•legiats i els no col•legiats.

En aquest sentit, és convenient que aquesta potestat es pugui delegar i es delegui en els col•legis també en l'àmbit de la deontologia, perquè aquests tenen el coneixement de l'ètica en l'exercici de la professió. Altra cosa és la conveniència que alhora des de l'Administració delegant es doti als Col•legis, en els qui ho delegui, dels mitjans necessaris per fer-ho efectiu, la qual cosa també cal exigir en el moment que es faci efectiva aquella delegació.

CULTURA DE MEDIACIÓ

El diari Avui del 14 de gener de 2008 informa que el Departament de Justícia treballa en una reforma legal per ampliar la mediació als conflictes veïnals.

Segons l’expressat mitjà “els conflictes entre membres d’una mateixa comunitat de veïns tindran, aviat, una nova via de resolució amb la reforma de la llei de mediació”. Mediació que segons aquest diari “només s’aplica a menors i família, tret d’alguna experiència en l’àmbit penal”.

En realitat, de mediacions se'n duen a terme en molts àmbits entre particulars i entre empresaris, tot i que al nostre pais encara de forma incipient, doncs qualsevol conflicte pot ser objecte de mediació, sempre que es pugui transigir sobre la matèria controvertida.

La mediació, com a negociació assistida que és, neix de l’autonomia de la voluntat. És un dels mètodes de resolució de conflictes voluntari per a les parts de naturalesa contractual, dels que denominem ADR. No és cap novetat, ni cal que es reguli en totes i cadascuna de les matèries on es vulgui fomentar la mediació, doncs a sensu contrari, podria entendre's que aquells àmbits en que la mediació no estigui regulada, o prevista, no s'hi podria mediar. Amb una llei genèrica que en reguli els seus aspectes bàsics, com la confidencialitat, és suficient. Nogesmenys és cert que calia adaptar la llei catalana de mediació, prevista per mediar en conflictes bilaterals, als conflictes multilaterals.

No obstant, tot i que valoro de forma molt positiva que el Govern aposti per la mediació, entenc que, a més, el que cal és fomentar la cultura de la mediació. I això no es fa aprovant lleis que “estenguin” la mediació a àmbits on ja era possible i existia de facto mediació. Per a fomentar la cultura de la mediació, la negociació i el pacte, considero imprescindible que s’incorpori a les nostres escoles una assignatura obligatoria de negociació (sistemes d’ADR i arbitratge), des de la primària , si veritablement volem introduir a la nostra societat quelcom tan estès en el Common Law, com la vocació envers als sistemes de negociació assistida, per evitar el litigi preservant les relacions interpersonals o empresarials.

I en aquesta tasca, cal que advocats i psicòlegs coadjuvem quant a les polítiques de foment d’aquesta cultura tant en interès corporatiu, per una ampliació i consolidació del respectiu perímetre professional, com per interès social, per a una defensa de la Justícia no imposada sinó pactada, que faciliti una major estabilitat de les relacions interpersonals i de convivència social, alhora que contribueixi a una Justícia més immediata i eficaç.

CRITERIS D’HONORARIS

El Consejo General de la Abogacía Española (CGAE) posa de manifest al seu web la preocupació pel fet què l’Administració de l’Estat l'hagi requerit per eliminar els barems o criteris d’honoraris i per això al Congrés del CGAE celebrat el setembre de 2007 a Saragossa, es va concloure que els criteris d’honoraris han de ser “criteris de màxims” (SIC).

Establir màxims o mínims és precisament allò que no s’ha de fer. Només cal fixar uns valors objectius i limitar-los a les actuacions judicials, per tal de donar estricte compliment a la legalitat vigent a l'Estat en matèria de taxació de costes i de reclamació de minuta al propi client en assumptes judicials, tal i com es preveuen als arts. 35.2 i 246.1 LEC. A diferència del que succeix, per exemple, a l'art. 37.6 de la Llei 60/2003 d'Arbitratge on la "taxació" dels honoraris dels advocats no està sotmesa a cap dictamen preceptiu, i per això si se sol·licita, aquest és lliure: una opinió sense cap cobertura legal, sense uns criteris concrets, objectius i prestablerts.

El dictamen preceptiu que contemplen els esmentats arts 35.2 i 246.1 LEC, no pot ser arbitrari. La Corporació ha de respondre en un mateix sentit davant de supòsits de fet idèntics o molt similars. I si bé es cert que a aquests efectes pot estbalir un sistema de valoració basada en Criteris escrits o basada en el precedent, no ho és menys que l'opció escrita ofereix moltes mes garanties i més seguretat als advocats a l'hora de minutar, i s'adequa més a un sistema jurídic continental com el nostre.

Els valors han de ser objectius, per evitar confusió, tant dels justiciables al valorar el risc de litigar i al pagar el que correspon en costes, com dels lletrats en confeccionar les minutes per a ser taxades. Per contra, establir màxims indueix a pensar que en funció de qui sigui l’advocat i de les circumstàncies s'ha de taxar en més o en menys, dintre del màxim, amb la qual cosa la inseguretat jurídica per a l’advocat i el justiciable rau en l’arbitrarietat que pot caure el Secretari judicial en taxar cada supòsit.

Per altra banda, també cal suprir tota referència a les actuacions extrajudicials i que s’expliciti de forma clara i manifesta que els Criteris Orientadors són només per a Taxacions de Costes , per adequar-nos a les exigències de l'esmentat requeriment, i a la legalitat en matèria de lliure competència. Essent, com és, lliure el preu en el mercat dels serveis professionals dels advocats res justifica establir criteris per a les actuacions extrajudicials més que l’establiment d’uns “preus públics” que poden conforndre al consumidor, en contra de la llibertat de pacte en la matèria. La única excepció legal a aquella llibertat són els esmentats supòsits: que la minuta, o el càlcul de minuta, tingui com a finalitat el ser inclosa en una taxació de costes o en reclamació de minuta al propi client, en assumptes judicials.

En definitiva, cap administració (i els col•legis ho són) pot fixar uns preus públics envers els serveis d'un professional lliberal. Preus que els consumidors podrien confondre com a preus d'obligada acceptació, en tot cas. Ben al contrari, convé que el justiciable tingui present que li cal pactar abans els honoraris, mitjançant pressupost o full d’encàrrec, per evitar sorpreses, o fins i tot alguns abusos.

Per tot això, si als Criteris orientadors se suprimeix tota referència a les actuacions extrajudicials, es verifica que els restants Criteris obeeixen a pautes objectives i s’explicita de forma clara que només són “Criteris per a Taxacions de costes”, qualsevol requeriment de l’Estat no tindrà la necessària cobertura normativa i qualsevol requeriment o sanció de les autoritats europees de la competència haurà d’adreçar-se, en el seu cas, a l’Estat legislador i no pas als col•legis professionals.

VALORS DEMOCRÀTICS

La reiterada defensa dels drets humans que es fa en tots els congressos organitzats pel Consejo General de la Abogacía Española (CGAE) no s’adiu amb l’absència dels mínims valors democràtics als seus òrgans rectors .

Imaginem un col•lectiu amb tres grups, un de 20.000 persones i altres dos de 10 persones i en comptes d’establir un sistema d’una persona un vot es fes l’argúcia dialèctica d’establir un vot per cada grup. El resultat seria que els integrants del grup de 20.000 persones tindria menys “dret de vot”. Dit d’una altra forma: per cada vot dels integrants del primer grup, els segons emetrien de facto 2.000 vots, infringint el bàsic dret d’igualtat. Així és com funciona el CGAE. Òrgan associatiu que, cal recordar, és d’adscripció voluntària, i no pas obligatòria.

En efecte, al Consejo, el Col•legi de Barcelona té un vot, el mateix que els col•legis d’Eltx o d’Utiel. En canvi, pel que fa al seu finançament els de Barcelona i Madrid hi aportem la major part del pressupost, amb xifres mil•lionàries, en atenció al nombre de col•legiats.

Cal predicar amb l’exemple i cal que es respectin els valors democràtics a les nostres institucions, perquè del contrari de tant exigir que els demés respectin els dret humans, poder donarem la sensació de presumir d’allò que anem mancats.

Des de Barcelona hem d’urgir als òrgans rectors del Consejo l’establiment de mecanismes de ponderació del valor del vot en termes similars als que existeixen pel finançament. Cal fer-ho amb convicció democràtica i des de la unitat d’acció de tots els col•legiats de Barcelona. Si per això cal abandonar un temps el CGAE, en aquest cas, el fi justifica els mitjans.

Ara és un bon moment per plantejar aquesta reivindicació. Tenim poc a perdre-hi, a quatre anys vista del proper Congrés que tindrà lloc a Càdis el 2012, bicentenari de "la Pepa".

UN CONGRÉS INTRASCENDENT

El 26 de setembre se celebra a Saragossa el IX Congreso de la Abogacía Española, per al qual el Consejo no ha tingut res millor a “posar sobre la taula” que les dues ponències que s’hi plantegen amb els suggestius, originals i concrets títols de: “Libertad y seguridad, aspectos básicos del Estado de Derecho” d’una banda, i de l’altra “La defensa y la Abogacía”. Dos fantàstics “calaixos de sastre” per parlar de tot sense mullar-se en res.

I jo em pregunto ¿És això el que realment necessita l’advocacia? ¿No hi ha qüestions concretes sobre les que un congrés d’advocats pot aportar idees i opinions interessants? ¿No ens preocupen temes professionals concrets? ¿No hi ha importants canvis en la forma d’exercir l’advocacia? ¿No interessa saber quina opinió tenim tots els advocats, que vulguem opinar, al respecte?

No se’m escapa que si aquestes línies fossin dialèctiques, hom podria replicar que dintre del tercer subapartat de la segona ponència s’hi preveu en forma de “brainstorming” una formulació sincopada de part dels més rellevants debats sobre la situació actual de la nostra professió. Ara bé, la forma "in extremis" amb que es planteja dona a entendre que aquests temes s’han inclòs sense gaire ganes de donar-los el protagonisme que es mereixen, i sense veritable interès a desenvolupar-los i debatre'ls. Aquesta subponència aglutina qüestions de gran interès per separat, però amb un nexe molt fluix entre si, massa genèric, tal i com ho indica el seu propi títol: “... la situación en España”.

I el problema rau, precisament, que hauria de ser sobre aquesta “situació a Espanya”, en cada moment i context històric, sobre el que hauria de tractar qualsevol congrés estatal i professional d’advocats, deixant de banda els temes pleonàstics o cortines de fum, que més aviat em recorden a estratègies per distraure l’atenció i evadir els debats que, en tractar el que realment preocupa als advocats, podrien esdevenir apassionats, acalorats i fins i tot interessants o trascendents.

FEM-NOS ESCOLTAR

El divendres 15 de juny el Síndic de Greuges va convocar una reunió per debatre possibles millores en la coordinació de les denúncies per maltractaments als menors.

Una iniciativa lloable, i més després dels recents casos d’infants maltractats. Ara bé, tot i que és un protocol entre hospitals i jutjats, sorprèn que només s’hi convoqués a les Administracions estatal i autonòmica junt amb Fiscalia i el TSJ. No m’explico perquè no hi érem representats els advocats.

I la veu dels ciutadans? Qui defensa els seus drets?
Qui defensa els interessos aliens en un Estat de Dret?
No hi hauria de ser l’advocacia?
El Síndic de Greuges és degà dels advocats catalans?
Qui defensa als Tribunals els maltractaments prepotents o sexistes?
Només Fiscalia? Qui du l’acusació particular?
Qui pot exposar els problemes dels ciutadans?
L’Administració no té interès a escoltar-nos com a juristes i garants de l’Estat de Dret?

... o poder és que els advocats no ens estem fent escoltar?

ELECCIONS AL COL·LEGI

El dia 8 de maig s'han convocat eleccions per a renovar la meitat dels membres de la Junta de Govern de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Eleccions que se celebraran el proper dia 28 de juny de 2007, de 9 a 21 hores.

Avui hem presentat una candidatura, dins de la qual em presento com a secretari de la Junta, junt amb els companys i companyes Carme Adell, Rafaela Bernabé, Jordi Calsamiglia, Joan Carrera, Carlos González Oliver, David Jurado, Emma Mondragón, Sílvia Requena, Joan Rafael Rabasco i Joan Vila.

Des de la candidatura volem animar a tots els companys i companyes a participar a les eleccions del nostre col•legi, així com a participar en les activitats professionals, lúdiques i institucionals del Col•legi. Cal que tots donem la nostra opinió sobre la reforma estautaria, sobre la dignificació de l'advocacia, i sobre el desenvolupament normatiu dels importants canvis que ha viscut la nostra professió des de fa més d'un any cap aquí: llei d'accés, RD de relació laboral especial i llei de societats professionals, entre d'altres.

Ens presentem per aconseguir un Col•legi que ens defensi davant de les administracions, per recuperar la força i el dinamisme institucional, i per tal que el Col•legi ens doni serveis útils i eficients. Perquè volem un Col•legi que millori els serveis col•legials, publiqui tots els dictàmens d’Honoraris, exigeixi el tipus reduït de l’IVA, impulsi una oficina permanent de la CRAJ al Jutjats i als Mossos, destini un percentatge del pressupost als nostres advocats jubilats, impulsi la formació on line, rebutgi la privatització o funcionarització del Torn d’Ofici, potenciï una borsa de treball activa, doni participació als joves i als despatxos en el desenvolupament de la llei d’accés i a la de relació laboral, creï un servei de cobrament d’impagats com tenen altres col•legis i defensi activament la igualtat de gènere en l’exercici professional.

CALIA UNA JUNTA EXTRAORDINÀRIA

El Col•legi d’Advocats de Barcelona ha convocat, a petició de 270 col·legiats, una Junta General Extraordinària el 8 de maig, per a informar als col•legiats sobre el que s’ha fet en el darrer any respecte del “futur de l’assistència jurídica gratuïta”.

Hauria estat millor que la Junta de Govern en tingués la iniciativa quan ara fa més d’un any es debatia sobre la funcionarialització de la prestació del Torn d’Ofici per part de l’antic Conseller Vallés, posant en perill la independència de l’advocat. O bé ara que la nova Consellera Tura fa temps que postula la necessitat que els qui prestem el Torn d’Ofici ens sotmetem a un reciclatge obligatori a través del Centre d’Estudis de la pròpia Generalitat, posant-nos davant la Societat l’etiqueta d’advocats de segona, mal o poc preparats. No es tracta d’un programa de formació continuada per a tots els advocats, sinó només per a uns quants: ¿els “menys preparats” o més aviat els “més reivindicatius”?

La justificació que se’ns dona tant de la “reforma Vallés” com de la “reforma Tura” és la mateixa: “hi ha poques queixes ergo quelcom no funciona bé” (SIC). Silogisme incomprensible que també s'afirma en un informe subscrit pel propi Col•legi. I l’ofensa envers a la dignitat professional del col•lectiu que per convicció, per solidaritat o per simple conveniència prestem aquest servei és similar: s'ens vol controlar fent-nos funcionaris o “alumnes” obligats! Per quins motius? Quin interès pressupostari o quin negoci hi ha al darrera?

ESTUDIS SOBRE L'ADVOCACIA

El diari Avui del 9.04.07 publica un estudi fet pel Col•legi d’Advocats de Barcelona que posa de manifest que l’increment de les dones entre els que exercim l’advocacia és una tendència continuada des dels anys 90. L’article aporta dades sobre el nombre actual de col•legiats/des, el tipus de despatxos on s’exerceix, el tipus de tasques que duen a terme els homes i les dones advocades i el grau de satisfacció amb les tasques realitzades.

Cal que es facin estudis sobre la professió per tal de poder treure’n conclusions i fer avançar a la professió en el seu conjunt, en la direcció més adient i l’assoliment d’un tracte igualitari entre tots els qui l’exercim. També és bo que es facin públics els resultats d’aquests estudis, per tal que la Societat en pugui opinar i treure’n conclusions.

Ara bé, no es admissible que ara es tregui a la llum un estudi fet i publicat fa més quatre anys, sense ni tan sols actualitzar-lo. I no és admissible perquè les dades que es donen són senzillament falses en comparar dades actuals (nombre de col•legiats l’any 2007) amb dades de fa quatre anys (els resultats d’aquella recerca del 2002-03 sobre tipus de despatxos, tipus de tasques realitzades, grau de satisfacció, ...).

La finalitat última d’aquests estudis no és altre que mostrar les tendències si es comparen estudis fets en un moment i el “mateix” estudi fet uns anys després, però cal fer-lo amb el mateix rigor científic: mantenint els percentatges de l’univers, la mostra, el mètode, el marge d’error, etc. Només així podrem saber cap a on anem i prendre decisions individuals i col•lectives amb seny. El contrari és confondre la sociologia amb la mera propaganda.

PROFESSIÓ I SOCIETAT

En un article publicat al “dominical” de La Vanguardia del 25.02.07 s’afirma que els advocats “només posem pals a les rodes de la justícia”, que “tenim mala relació amb els jutges”, que “no hem acabat de perfilar la nostra carrera” i que “l’advocat d’ofici equival a deixar al ciutadà en indefensió”.

Afirmacions, sense fonament, que em duen a dues reflexions:

a) La primera és que cal que un periodista s’informi abans d’escriure. La nostra professió està vivint profunds canvis, però no hem deixat de ser col•laboradors de la Justícia, cooperant a fer evolucionar la interpretació de les lleis. El fet que defensem els drets dels ciutadans, buscant la convicció del jutge, no implica necessàriament una mala relació amb el jutge. De la mateixa forma que el polític en la seva tasca d'intentar convencer als ciutadans no crec, acudits a part, que es pugui dir que en són els seus enemics o que tinguin una mala relació.
A més, els advocats d’ofici, normalment, també exercim com a professionals lliberals de lliure elecció, i l’accés al Torn d’ofici té, des de fa més de deu anys, uns requisits que ,encertats o no, són similars als que avui s’exigeix per ser jutge substitut.

b) La segona reflexió és que les institucions rectores de la nostra professió han de defensar el prestigi de l'advocacia i l’exercici del dret de defensa, com a garantia de l’Estat de Dret. Per això em sorprèn que, una setmana després, encara no he vist cap pronunciament del Col•legi d’Advocats de Barcelona.
Poder hauríem d’aprendre dels periodistes, que davant la recent decisió de la Junta de Govern del TSJC de no permetre l’accés de càmeres als judicis, el seu Col•legi (el de periodistes) en menys de 24 hores ha fet un comunicat oficial en defensa del dret d’informació. Com ha de ser!!