RECLAMACIONES POR CANCELACIÓN DE VUELOS

Los pasajeros que se vieron afectados por las cancelaciones tienen derecho a reclamar una indemnización por los daños y perjuicios sufridos. La situación creada por los controladores aéreos abre tres posibilidades para reclamar: 1) contra las compañías aéreas, 2) contra los propios controladores y sus Sindicatos, y 3) contra AENA y el Ministerio de Fomento.

Deben conservar el billete, y para aquellos vuelos que no quedaron afectados por la cancelación general anunciada por algunas compañías a lo largo del viernes y el sábado, será necesario acreditar que se facturó o intentó facturar, no bastando para tal fin las hojas de reclamaciones.

Se tiene derecho a reclamar por cualquier daño, pero más allá de los importes tasados por el citado Reglamento, el pasajero deberá asumir su acreditación. Por ejemplo, se pueden reclamar los daños morales (inasistencia a una boda o un congreso; frustración de un viaje de bodas o de unas vacaciones, etc.).

La responsabilidad de las compañías aéreas viene regulada en el Reglamento CE 261/2004, que limita los importes a abonar como compensación por cancelaciones o retrasos de vuelos: importe del billete y una cantidad variable entre 205 € y 600 € en atención a determinadas variables, como la distancia al sitio de destino y/o los medios alternativos puestos por las compañías para paliar esas incidencias (alojamiento, recolocación en otros medios de transporte, etc).

No obstante, al haberse producido los acontecimientos de forma totalmente imprevista y al margen de los mecanismos legales que regulan el derecho de manifestación y huelga, las compañías aéreas podrían quedar excluidas de cualquier responsabilidad y de la obligación de hacer frente al pago de esas indemnizaciones, ya que el Reglamento 261/2004 las exonera en casos de fuerza mayor por circunstancias extraordinarias.

La posibilidad de reclamar contra los propios controladores (y las compañías de seguros que regulen su responsabilidad civil), no está regulada de forma expresa, por lo que en éste caso habrá que acudir a un procedimiento judicial ordinario. En principio, y sin entrar en consideraciones sobre sus derechos, el abandono de su puesto de trabajo sin utilizar mecanismos legales de manifestación los hace civilmente responsables frente a terceros. Difícilmente podría invocarse por éstos que la situación creada por el Gobierno con su decreto del viernes, colocara a los controladores en una necesidad irreversible e invencible (ius resistentiae). Los afectados podrán dirigirse judicialmente contra los controladores y aquellas compañías de seguros con las que tengan contratada su responsabilidad civil. Dado que se trata de una reclamación por hecho ajeno e inicialmente individualizable, habrá que dirigirla contra los controladores del aeropuerto en el que tenia programada su salida el vuelo cancelado, información que en vía extrajudicial o judicial puede facilitar AENA.

Lo anterior es igualmente predicable frente a los Sindicatos que promovieron los abandonos, al haber participado de forma directa y con perfecta previsión de las consecuencias que conllevaría esa situación frente a terceros.

También es posible dirigir la reclamación directamente contra AENA y el Ministerio de Fomento en su condición de responsables de la gestión de un servicio público y sobre la base de un funcionamiento anormal del mismo. Se trata de una responsabilidad de tipo objetivo (se responde si el servicio no funciona, independientemente de su causa).

Cualquier pasajero afectado por las incidencias de estos días está legitimado para reclamar en su nombre. Ahora bien, como quiera que han sido numerosísimos las viajeros perjudicados, lo recomendable para facilitar una respuesta judicial más ágil y rápida fuera que se uniesen en cada ciudad en grupos para dirigir una demanda colectiva contra los responsables.

QUEIXES FRONT ALS JUTGES

Segons la memòria del CGPJ del 2009, en comparació amb el 2008 hi ha un descens del 15% en el nombre de reclamacions pel tracte rebut pels jutges. Aquesta dada s’ha reflectit a la premsa com un descens en el volum de queixes respecte de l'Administració de Justícia.

De Jutges, com de metges o d’advocats, n’hi de bons, de no tan bons i de dolents, però, mes enllà de l’aparent anècdota del destinatari de les repetides queixes, cada dia hi ha més jutges substituts quina qualitat jurídica no sempre resulta homogènia, la qual cosa sumada a les habituals dilacions de la nostra Justícia, per la sobrecàrrega d’assumptes de la que és objecte, i la manca de conseqüències en el sistemàtic incompliment dels terminis imposats per les lleis a l'oficina judicial, fan dubtar de la repetida disminució de queixes, si més no respecte de l’Administració de Justícia en general.

Deficiències de la nostra Administració de Justícia que lluny de trobar una solució en reformes com la de la recent implantació de la nova Oficina Judicial, cada dia s’agreugen més, per manca de pressupost per dotar de més jutges de carrera els nostres Jutjats i per manca de les reformes estructurals que caldrien, poder pel temor que el creixement del nombre de litigis podria ser directament proporcional a la major eficàcia d’una Justícia de qualitat i sense dilacions. Explicació, que no seria en cap cas una justificació de les deficiències de la nostra Administració de Justícia, que reclamen una solució. Solució que provablement no es faci efectiva si hi ha una resignada acceptació per part dels ciutadans i dels juristes, com semblaria indicar la referida disminució de queixes.

Amb tot, és cert que l’òrgan al qual cal que en tot cas adrecem qualsevol queixa envers a un jutge sempre sigui el CGPJ, sense perjudici de reproduir la mateixa queixa en altres organismes externs al Poder Judicial, com els Síndics de Greuges, el Defensor del Pueblo, les Comissions ad hoc com la CRAJ del Col•legi d’Advocats de Barcelona, etc., ateses les facultats disciplinàries del CGPJ envers als jutges , alhora que òrgan responsable de la promoció i ascens en l’escalafó judicial.

MENYS DIVORCIS?

Diversos diaris han destacat, fins i tot en portada, la disminució del nombre de divorcis en els darrers anys, la qual cosa s’atribueix a la crisi econòmica. Quan es llegeix la noticia, el jurista s’adona que la dada és certa però la conclusió no ho és, al menys en els percentatges que s’afirma: La reducció en un 30 % dels processos matrimonials s’atribueix, com gairebé tot avui, a la conjuntural crisi econòmica d’aquests darrers anys de la primera dècada del segle XXI.

És cert que s’han reduït el nombre de processos derivats d'una crisi matrimonial (separacions, divorcis i nul•litats), però qualsevol periodista hauria d’analitzar abans d’informar en els mitjans de comunicació, si hi ha algun canvi legislatiu recent que pugui influir en aquella “freda” dada estadística. I és que en aquest cas, precisament, des que l’any 2005 es va suprimir el requisit de la separació per poder accedir al divorci, la major part dels processos matrimonials són directament de divorci, sense passar abans per una separació, la qual cosa gairebé duplicava el nombre de processos matrimonials.

De fet, avui, el procediment de separació es redueix als qui ja sigui per conviccions religioses o bé per creure possible la reconciliació, no sol•liciten directament el divorci, cosa que abans del 2005 era legalment impossible.

Sens dubte en la reducció del nombre de processos de crisi matrimonial poden haver influït diversos factors, però el més rellevant és la dita modificació legislativa. En qualsevol cas, sigui com sigui benvinguda qualsevol reducció dels litigis, perquè malauradament la tendència, també als jutjats de família, és precisament a un constant increment del nombre d’expedients als Jutjats, que no és proporcional a l’increment del nombre de Jutges ni a la qualitat en el criteris de selecció de l’abusada figura dels jutges substituts.

LA IMATGE DE LA JUSTICIA

El cas Millet està posant de manifest el divorci que en ocasions hi ha entre la Justícia i les lleis. Els ciutadans perceben com un engany que algú que reconeix haver comés un delicte econòmic de considerables dimensions, com es pot apreciar al video de la seva declaració, no ingressi a la presó de forma immediata i que poder no hi arribi a ingressar mai.

En ocasions com aquesta, em sento molt més proper als ciutadans legos en Dret que als juristes. D’entrada, només cal sumar dos elements per generar un primer dubte: si aquest cas pot esquitxar el, mal resolt, finançament dels partits polítics, quin debat acabaria embrutint la imatge de tots ells i si els màxims dirigents de la Fiscalia (com a òrgan jerarquitzat que és) són nomenats pels mateixos polítics. Pot haver des de l’acusació pública veritable interès en fer sortir a la llum tot el pugui indagar-se sobre aquest cas?

Per altra banda, i sobre tot, sembla haver un cert consens entre els penalistes que, des d’un punt de vista estrictament penal, la presó provisional tan sols obeeix al risc de fuga o de destrucció de proves. De tal forma que atès que avui ja no es preveu com a causa de presó provisional, un concepte excessivament subjectiu com era l'alarma social, amb la sola retirada del passaport, que no del DNI, i demostrant un penediment formal amb una “carta de confessió del delicte” ja no hi ha motius per ingressar preventivament a la presó. I és cert que el dret penal, i el dret sancionador en general, ha de ser garantista en un Estat de Dret, i que ha de respectar la presumpció d’innocència.

Ara bé, des d’un punt de vista més ampli, dels principis generals del Dret, les mesures provisionals o mesures cautelars tenen com a finalitat bàsica evitar la ineficàcia d’una futura resolució judicial. Per aquest motiu, si es reconeix la comissió d’un delicte i qui el reconeix té una edat tal que en poc temps potser que per motius humanitaris no hagi d’ingressar a la presó, amén de les dilacions a què la justícia pública ens té resignadament acostumats, hem de convenir que la sentència que posi fi al cas Millet podria esdevenir materialment ineficaç. Nogensmenys, les mesures provisionals han de garantir que la sentència condemnatòria d’un delicte, que ha estat expressament reconegut, no quedarà en paper mullat, sense que això sigui un avançament de la pena, sinó una mera garantia de l'eficacia de la futura resolució, quan s'hagi reconegut el delicte.

Sens dubte, urgeix una reforma del sistema preventiu penal. No obstant, mentre no arriba aquesta reforma, entenc que el Dret no pot emparar solucions absurdes i que les mesures preventives, que han de conduir a l’eficàcia d’una sentència, no ens poden dur a la seva ineficàcia.

UNA CIUTAT FORA DE LA CIUTAT

S’han iniciat els treballs de trasllat a la denominada Ciutat de La Justícia, a la qual s’hi han de traslladar la meitat dels ordres jurisdiccionals (civil i penal) i només de primera instància.

En els seus projectes inicials s’hi tenia que acollir a tots els òrgans judicials de Barcelona i de L’Hospitalet i en totes les seves instàncies, de forma que hauria d’aglutinar la major concentració d’òrgans judicials de tot Catalunya. En tot cas constitueix una macrorganització que ben segur pot solventar alguna de les disfuncions judicials, quant a comunicacions intrajudicials i celeritat en la cobertura de vacants, però que també pot comportar serioses disfuncions de mobilitat viària, allunyament del centre de la ciutat, col·lapses informàtics, etc... i altres disfuncions pròpies de les macroestructures de gestió pública. Algunes d’aquestes disfuncions serien fàcilment evitables posposant aquest trasllat. Quina pressa hi ha?

No tinc clar que en plena era de les noves tecnologies calgui estar físicament junts en un complex urbanístic de 9 gratacels (edificis A a J) per estar ben comunicats i tampoc veig la necessitat de fer-ho fora de la ciutat de Barcelona o en el seu límit amb la veïna ciutat de L’Hospitalet, per acabar posant els Jutjats de L’Hospitalet en un edifici separat fora del complex pròpiament dit. Poder fora millor cercar d'un a quatre espais més propers al centre de les respectives ciutats on ubicar-hi per separat els quatre ordres jurisdiccionals, perquè llocs (com per exemple l’espai que ocupa la presó Model) n’hi ha, fins i tot per concentrar tots els òrgans jurisdiccionals i no només la meitat com es fa ara, si realment fos necessari.

En aquesta ciutat situada gairebé fora de Barcelona, cada dia s’ha de desplaçar fins al nous macrojutjats més de 10.000 persones (treballadors i funcionaris) a les mateixes hores i al llarg del matí altres tants professionals i ciutadans usuaris d’aquest servei públic. Uns desplaçaments equiparables als de la zona universitària de la UB a la Diagonal, que compte amb uns eixos de comunicació i uns transports públics de primera magnitud, front a les deficiències de la nova "ciutat".

Avui per avui, la Ciutat de la Justícia compte amb el rebuig de l’opinió majoritària dels advocats i procuradors, que en són els principals professionals usuaris, entre d’altres motius pel moment escollit per inaugurar aquesta “ciutat” situada extramurs de la ciutat. Tres anys abans que hi arribi la comunicació per metro (la línia 9), la qual cosa ens aboca a una pèrdua de temps que dubto que es compensi amb una reducció dels temps d’espera en els assenyalaments judicials, que depenen no depenen daquesta concentració, sinó d’una agenda (la del Secretari judicial) de la que n’és competent una altra Administració.

Malhauradament, aquest malestar entre els companys no s’ha traduït en cap mena de pronunciament del nostre Col·legi d’Advocats sense necessitat d’arribar a la protesta dels Jutges d’abandonar la Comissió Mixta, què com bé apunta la Presidenta del TSJC Maria Eugènia Alegret implica un trencament del diàleg que sempre és necessari. Posicionament col·legial que bé hauria pogut exigir públicament, entre altres coses, una millora considerable de la mobilitat viària en transport públic i privat abans de fer efectiu el trasllat judicial.

UN PODER INCOMODE?

Els jutges de tot l’Estat han anunciat la seva primera vaga pel dia 18 de febrer. Amb motiu d’aquest anunci alguns juristes, i mitjans de comunicació, han centrat el debat en el dret dels jutges a fer vaga. És cert que com a poder de l’Estat, al judicial no se li pot permetre provocar un buit de poder, però avui per avui el dret de vaga no el tenen ni prohibit ni limitat, doncs no té una regulació específica pels jutges.

Ara bé, en el seu cas, aquesta qüestió ja serà oportunament debatuda pel CGPJ, cas que es pogués sancionar als jutges per exercir un dret que avui no tenen expressament prohibit ni limitat. Aquest debat, que al meu parer és estèril, sembla com si hagués estat promogut pels qui no els interessa gaire que es debatin en públic les reivindicacions des jutges.

El que realment importa és: Com pot ser que encara tinguem una administració de justícia amb unes estructures i dinàmiques heretades de fa més de dos segles? Com pot ser que el Govern central, que hi té la competència exclusiva, no hagi complert la seva promesa electoral de prioritzar en la despesa la modernització de la justícia pública? Poder algunes decisions de l’Audiència Nacional incomodes per la diplomàcia de l’Estat els han fet repensar-se la necessitat de dotar, modernitzar i racionalitzar la justícia amb criteris d’eficiència?

Els jutges han estat tradicionalment un sector immobilista, per la qual cosa cal aprofitar la seva demanda de canvis per introduir mesures tan necessaris com urgents. Cal atendre i debatre les queixes dels jutges, per tal de consensuar i aplicar el més aviat possible mesures legals, estructurals i organitzatives que ens duguin a millorar aquest deficient servei públic.

Tot preservant la necessària independència dels jutges hem d'afrontar, amb imaginació, mitjans i l'estudi comparat, la imprescindible reforma d'arcaiques estructures i ineficients dinàmiques heretades d’un passat on, entre altres coses, el volum de la litigiositat era molt inferior. S'ha d'afrontar amb seny i valentia aquests imprescindibles canvis que, entre d'altres, van des de la forma d’accés a la carrera judicial, la ineficient figura del jutge substitut o els arcaics privilegis que encara es conserven a la judicatura, fins a la permanent actualització de les noves tecnologies i la dotació de mitjans humans i materials necessaris a tots els jutjats, així com l’establiment d'altres formes de treball, com per exemple a través d'òrgans col·legiats des delaprimera instància, que superin la inexplicable situació dels jutjats vacants.

Poder no es pugui fer tot de cop, però sens dubte s’ha d’aprofitar l’avinentesa que siguin els propis jutges els qui clamen canvis al seu immobilista sector. I si entre l’executiu i el judicial hi ha diferències en matèria salarial, en la implantació de la tan necessària justícia de proximitat, etc ... caldrà establir com a prioritàries les qüestions que afecten d’una forma més directa al ciutadà. Una justícia ineficaç no és justa.

JURISDICCIÓ GLOBAL

En resposta a l’assessinat de sis civils isrealians presumptament comesos per palestins, Israel comença l'any 2009 declarant una guerra i assessinant a més de mil civils palestins.

Si en resposta a la mort d’un pare de família, aquesta assessinés a tota la família del primer assessí la resposta de la Societat seria contundent, i després d’un judici sota l’organització de l’Estat uns i altres, en proporció ala gravetat dels respectius fets, rebrien l’oportú càstic imposat per la Jurisdicció de l’Estat on s’hagués comès el delicte.

Ara bé, avui, quan “delinqueix” el propi Estat, o millor els seus representants polítics que prenen la decisió de “delinquir”, els límits de les jurisdiccions dels Estats emparen la impunitat d’actes violents, que com qualsevol altre exigeixen l’oportú càstic tant per intentar evitar que es torni a produir (prevenció especial) com per evitar que hom pugui considerar aquests actes socialment acceptables (prevenció general).

En l’actual món globalitzat cada dia resulta més imprescindible que des de la Societat civil forcem l’opinió col·lectiva i així dobleguem l’obsoleta sobirania jurisdiccional dels Estats en favor d’una veritable jurisdicció internacional que avui no existeix, més que prèvia acceptació de les parts implicades, la qual cosa té raó d’ésser en les relacions entre particulars (arbitratge) però no la té com a única forma de prevenció dels delictes comesos sota el paraigües dels límits de les jurisdiccions estatals, en frau de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Actes com aquest fan evident que els qui tenen transitòriament el poder de l’Estat no els interessa fer-ho motu propi. Depèn de nosaltres forçar aquesta transició envers a una veritable Justícia Penal Universal.

Si volem, podem forçar entre tots la cessió de la sobirania jurisdiccional a un veritable TPI que conegui i sancioni qualsevol vulneració de la Declaració Universal, sovint ignorada pels Estats i pels seus representants, tant per acció com per omissió.

INTERÈS GENERAL O INTERÈS DEL GOVERN

El fiscal general de l’Estat ha demanat a l’Audiència Nacional que paralitzi l’obertura de fosses ordenada pel Jutge Baltasar Garzón, en la instrucció que segueix per investigar sobre les victimes del franquisme.

La fiscalia de l’Audiència Nacional, defensant una tesi impulsada per l’executiu central, considera que la denominada "llei de la memòria història" té prou recursos per si mateixa, de forma que la Justícia no té competències sobre uns fets prescrits arran de l’amnistia de 1977. Tesi que no comparteixo, com no la comparteix el Comitè de Drets Humans de l’ONU, partidari d’abolir les lleis de punt final. Si la fiscalia persegueix l’interès general, ¿On és aquí l’interès general? ¿Quin interès públic pot haver que no es faci justícia amb les víctimes del franquisme?

No m’agraden els “jutges estrella”, perquè no entenc els personalismes ni considero que la Justícia s’hagi de convertir en un espectacle mediàtic més, però la fiscalia, que depèn del Govern central, no hauria de fer política, sinó limitar-se al compliment de les funcions encomanades al seu Estatut. Mentre no es respecti escrupulosament la independència del Poder Judicial, cal fer un esforç d’imaginació per separar l’executiu i el judicial tant com sigui possible.

Poder no sigui un moment oportú per a aquestes exhumacions, però l’oportunitat és política i no justícia. I si la llei és injusta poder haurem de canviar-la, doncs ben segur que mai seria un moment oportú pels familiars d’un presumpte delinqüent per a jutjar-lo.

I si només es tracta d’un tema d’estricta competència jurisdiccional, perque el Jutge competent no és el Jutge Garzón sinó un altre, poder caldria que la fiscalia digués ben aviat qui considera competent perquè pugui continuar amb la instrucció, doncs els familiars de les víctimes del franquisme segur que els serà ben igual quin jutge ordeni les exhumacions.

La Justícia del segle XXI no pot mostrar-se tan allunyada dels ciutadans i escudar-se en hipèrboles formalistes o en argúcies polítiques, que no garanteixen el dret de defensa ni els Drets Fonamentals, sinó que constitueixen trabes a la tutela judicial efectiva. I si cal canviar les lleis perquè els ciutadans puguin fer efectiu un dret tan essencial com el de poder exhumar el cadàver d'un familiar "desaparegut", poder, de pas, també caldria modificar la llei perquè la fiscalia no tingués tanta dependència orgànica de l'excutiu central.

UN BON CONSELL

Tots els mitjans s’han fet ressò de l’espectacle donat pels partits polítics en el repartiment de cadires del Consejo General del Poder Judicial.

El Consejo, que des del punt de vista teòric encarna un dels poders de l’Estat, és l’òrgan d’autogovern dels Jutges i per tant de la Jurisdicció. No sé si al segle XXI cal mantenir una fèrria divisió d’uns clàssics poders més teòrics que fàctics, però és necessari mantenir les formes en l’àmbit judicial, atès que del seu compliment en depenen les garanties processals i l’absència de situacions d’indefensió.

Fora bo replantejar-se la forma d'elecció d’aquest òrgan d’autogovern dels jutges, democratitzant-la a nivell estrictament professional i mitjançant formes de democràcia directe. En qualsevol cas considero necessari allunyar la seva composició de la politització actual, que la fa dependre directament tant de la dinàmica dels partits polítics majoritaris, com de l’executiu i el legislatiu centrals. No se m'escapa que això exigiria una reforma de la Constitució, però al nostre país són cada dia més els motius que n’avalen la necessitat d’una reforma i de la seva adequació a la realitat social actual.

De la mateixa manera que els Jutges d’Instància elegeixen al seu Jutge-Degà per elecció directe d’entre els mateixos jutges, no veig perquè hem de mantenir un òrgan d’autogovern que mitjançant una democràcia indirecta en fa dependre la seva composició d’un intercanvi d’interessos entre els partits polítics. Intervanvi que sovint condueix a bloquejar-ne la seva renovació. Per tot això hom es pregunta: Què impedeix que el Consejo es renovi mitjançant elecció directa dels mateixos jutges? La seva pluralitat no pot garantir-se amb una composició proporcional de les llistes de jutges més votades? La incorporació d’altres juristes de prestigi no es pot garantir incorporant-hi, per exemple, als representants democràticament escollits pels advocats?

EXECUCIONS EN LLISTA D'ESPERA

La major part dels mitjans s’han fet ressò de l’alarmant volum de resolucions judicials que esperen poder ser executades, sobre tot en l’àmbit penal. Gairebé tots els periodistes en comentar la “noticia” posen l’accent en el deficient funcionament de l’Administració de Justícia, i en la manca de mitjans materials (començant per una adequada informatització d’expedients, arxius i comunicacions) i mitjans personals.

Ara bé, aquest problema malauradament no és cap noticia ni un tòpic, sinó un mal endèmic i, a més, el concret problema de les execucions té un abast diferent de la sola manca de mitjans i exigeix, per tant, una solució específica i, al meu entendre, més senzilla.

Per una banda, caldria d’una vegada per totes atorgar als secretaris judicials més potestats, si no totes, en matèria d’execucions o compliment forçós de resolucions judicials i arbitrals. Com a mínim d’aquelles que no convingui desjudicialitzar. La funció jurisdiccional s’esgota amb la declaració del dret. La seva imposició coactiva requereix la vigilància de l’Estat, però no és veritable iuris dicere, per la qual cosa no exigeix que la vigilància sigui a càrrec del Jutge.

Per altra banda, i aprofundint en el mateix, caldria estudiar la viabilitat de desjudicialitzar algunes execucions, prèvia modificació de l’art. 117.3 de la Constitució. Precisament ara que se’n volen modificar d'altres aspectes menys transcendents. En aquest sentit, l'execució d'algunes resolucions pot efectuar-se per funcionaris públics, com succeeix a França amb l’huissier. Aquesta intervenció de l’Administració podria donar lloc a uns aranzels, quin import fos recuperable amb les costes de l’execució, per evitar incrementar la despesa a l’Estat en funció del nombre d’incompliments de sentències i laudes arbitrals. Fins i tot és provable que en tramitar-se amb major celeritat i amb un cost repercutible a l'executat, hi haurien més compliments voluntaris i per tant menys execucions forçoses.

En definitiva, es tracta de deslliurar als jutges d’una càrrega de feina innecessària, que resulta feixuga, com ho és la vigilància i direcció de tota l’activitat derivada dels processos d’execució deixant en mans dels secretaris només les que no es puguin desjudicialitzar i la resta en mans de l’Administració, a través d'un funcionari, de configuració similar als Notaris. En aquest sentit, entenc que l'Administració pot tenir potestats sobre totes les execucions menys les de les resolucions mero declaratives o constitutives (que tan sols requereixin un manament al corresponent registre) i de les resolucions amb condemnes privatives de llibertat o les que afecten a l’estat civil de les persones, que al meu entendre aconsellen un control directe des de l’òrgan que les ha dictat, la qual cosa es pot dur a terme pel secretari judicial del Jutjat competent.

JUTJATS MERCANTILS

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la queixa dels Jutges Mercantils de Barcelona per l’acumulació d’assumptes, denunciant que l’executiu central té previst crear, només, un o dos nous jutjats mercantils a Barcelona l'any 2008, amb el vist i plau de la Generalitat de Catalunya.

Ara fa tres anys que es varen implantar quatre Jutjats Mercantils a Barcelona. Un any i mig després (al 2006) ja es va haver d’ampliar amb dos jutjats mercantils més. Ara es denuncia el col·lapse de tots sis òrgans judicials. Col·lapse que els advocats hem de patir en l’exercici professional i que els justiciables (empreses i treballadors) han de suportar quan tenen un conflicte i exerceixen el seu dret a la tutela judicial efectiva.

Ara bé, si la manca de previsió en el moment inicial podia entendre’s com una mesura de prudència i d’austeritat en la despesa, quan un any i mig després les previsions queden esquifides, havent d’augmentar en un 50% la dotació inicial, i una altre any i mig després "torna" a passar el mateix, el mínim que cal fer és reconèixer el fracàs inicial, escoltar i consultar als operadors jurídics més directament afectats i canviar les estretes previsions inicials per mesures amb una mínima projecció de futur.

El fet que el govern de l'Estat no rectifiqui l'error inicial, ni faci gaire cas de les queixes dels jutges i continuï infradotant els Jutjats Mercantils, ens dona a entendre que el bon funcionament de la Justícia no és una prioritat pel Govern. I això s’ha de denunciar des de les institucions rectores de la nostra professió, d’una forma no merament descriptiva, sinó reivindicativa.

Cal denunciar qualsevol vulneració del dret constitucional a una Justícia eficaç, amb una crítica constructiva: plantejant solucions. Els advocats hem de ser pal de paller en la defensa de la Justicia. Ens hem d’implicar de forma activa en defensar el dret de defensa, per paliar aquesta i qualsevol altra disfunció judicial.

L’experiència d’aquests tres anys ens hauria de permetre fer una senzilla projecció de futur, i si calgués fer un estudi més acurat de la qüestió per indagar si el problema rau només en el nombre de jutges o també en els mitjans materials o en el nombre i organització de la resta de personal del jutjat. Els advocats tenim la independència i els mitjans per fer-ne un estudi, per exemple, comparant-ho amb altres indrets o amb altres ordres jurisdiccionals, analitzant el tipus d'assumptes que exigeixen una major inversió de temps, ... Només cal que utilitzem els mitjans que tenim a les nostres Institucions per fer-ho i fer-ne públics els resultats i les solucions, exigint públicament dels poder públics la posada en pràctica d'aquestes solucions. Els Jutges en canvi per fer-ho necessiten o un gran voluntarisme més enllà de la seva feina o bé que el propi Estat faci autocrítica.