UNA DECISIÓ MASSA ARBITRÀRIA

La Comissió de Justícia del Congrés de Diputats ha aprovat una esmena al projecte de Reforma del Registre Civil amb la qual l’ordre dels cognoms d’un nadó en defecte d’acord entre els progenitors el decidirà la persona encarregada de cada Registre “atenent al interès superior del menor”.

Sens dubte es millora el projecte de llei del Govern de l'Estat que pretenia seguir l'ordre alfabètic en els casos de desacord entre els progenitors, la qual cosa ens duria a una absurda tendència a reduir, fins a la seva extinció, bona part dels nostres cognoms.

Aplaudeixo la intenció de respectar el principi d’igualtat en matèria de filiació i evitar la prevalença de l’home sobre la dona o a l’inversa, però per defugir d’aquesta desigualtat de gènere no cal caure en l’arbitrarietat ni fomentar desavinences entre la parella.

Arribats al Registre civil, avui encara hi ha força casos que ni tan sols s'ha decidit el nom del fill, com he tingut ocasió de presenciar amb motiu de la inscripció del naixement dels meus tres fills, hi ha pares que acaben triant el nom de la persona que està al càrrec del Registre. Quin espectacle depara en casos similars, pel que fa a l’ordre dels cognoms? La manca d’un criteri objectiu subsidiari fomentarà la controvèrsia? I en qualsevol cas, quin és aquest interès superior del nounat pel que fa a l’ordre dels seus cognoms? I el pitjor de tot, cada Registre podrà seguir un criteri diferent i a la seva vegada el podrà variar d’un dia a l’altre, sense cap criteri objectiu?

Afortunadament no es preveu un tràmit d’al•legacions dels progenitors, que podria donar lloc a un espectacle absolutament kafkià amb un pseudoprocés entre els progenitors donant motius inèdits sobre la millor condició del seu cognom. Ara bé, en realitat aquesta mateixa manca de motivació dels progenitors, fa que la decisió prengui un caire mancat de fonament, i per això proper a l’arbitrarietat.

Altres països que han volgut defugir la desigualtat de gènere, com Alemanya, han optat per establir un criteri tan aleatori com ho és un sorteig ad hoc, amb la qual cosa no només es defuig el conflicte en establir un criteri objectiu, sinó que també s’evita l’arbitrarietat i deixar al funcionari amb la papereta de decidir aquesta qüestió d’una forma tant absurda com el suposat “interès del nounat”.

RECLAMACIONES POR CANCELACIÓN DE VUELOS

Los pasajeros que se vieron afectados por las cancelaciones tienen derecho a reclamar una indemnización por los daños y perjuicios sufridos. La situación creada por los controladores aéreos abre tres posibilidades para reclamar: 1) contra las compañías aéreas, 2) contra los propios controladores y sus Sindicatos, y 3) contra AENA y el Ministerio de Fomento.

Deben conservar el billete, y para aquellos vuelos que no quedaron afectados por la cancelación general anunciada por algunas compañías a lo largo del viernes y el sábado, será necesario acreditar que se facturó o intentó facturar, no bastando para tal fin las hojas de reclamaciones.

Se tiene derecho a reclamar por cualquier daño, pero más allá de los importes tasados por el citado Reglamento, el pasajero deberá asumir su acreditación. Por ejemplo, se pueden reclamar los daños morales (inasistencia a una boda o un congreso; frustración de un viaje de bodas o de unas vacaciones, etc.).

La responsabilidad de las compañías aéreas viene regulada en el Reglamento CE 261/2004, que limita los importes a abonar como compensación por cancelaciones o retrasos de vuelos: importe del billete y una cantidad variable entre 205 € y 600 € en atención a determinadas variables, como la distancia al sitio de destino y/o los medios alternativos puestos por las compañías para paliar esas incidencias (alojamiento, recolocación en otros medios de transporte, etc).

No obstante, al haberse producido los acontecimientos de forma totalmente imprevista y al margen de los mecanismos legales que regulan el derecho de manifestación y huelga, las compañías aéreas podrían quedar excluidas de cualquier responsabilidad y de la obligación de hacer frente al pago de esas indemnizaciones, ya que el Reglamento 261/2004 las exonera en casos de fuerza mayor por circunstancias extraordinarias.

La posibilidad de reclamar contra los propios controladores (y las compañías de seguros que regulen su responsabilidad civil), no está regulada de forma expresa, por lo que en éste caso habrá que acudir a un procedimiento judicial ordinario. En principio, y sin entrar en consideraciones sobre sus derechos, el abandono de su puesto de trabajo sin utilizar mecanismos legales de manifestación los hace civilmente responsables frente a terceros. Difícilmente podría invocarse por éstos que la situación creada por el Gobierno con su decreto del viernes, colocara a los controladores en una necesidad irreversible e invencible (ius resistentiae). Los afectados podrán dirigirse judicialmente contra los controladores y aquellas compañías de seguros con las que tengan contratada su responsabilidad civil. Dado que se trata de una reclamación por hecho ajeno e inicialmente individualizable, habrá que dirigirla contra los controladores del aeropuerto en el que tenia programada su salida el vuelo cancelado, información que en vía extrajudicial o judicial puede facilitar AENA.

Lo anterior es igualmente predicable frente a los Sindicatos que promovieron los abandonos, al haber participado de forma directa y con perfecta previsión de las consecuencias que conllevaría esa situación frente a terceros.

También es posible dirigir la reclamación directamente contra AENA y el Ministerio de Fomento en su condición de responsables de la gestión de un servicio público y sobre la base de un funcionamiento anormal del mismo. Se trata de una responsabilidad de tipo objetivo (se responde si el servicio no funciona, independientemente de su causa).

Cualquier pasajero afectado por las incidencias de estos días está legitimado para reclamar en su nombre. Ahora bien, como quiera que han sido numerosísimos las viajeros perjudicados, lo recomendable para facilitar una respuesta judicial más ágil y rápida fuera que se uniesen en cada ciudad en grupos para dirigir una demanda colectiva contra los responsables.

QUEIXES FRONT ALS JUTGES

Segons la memòria del CGPJ del 2009, en comparació amb el 2008 hi ha un descens del 15% en el nombre de reclamacions pel tracte rebut pels jutges. Aquesta dada s’ha reflectit a la premsa com un descens en el volum de queixes respecte de l'Administració de Justícia.

De Jutges, com de metges o d’advocats, n’hi de bons, de no tan bons i de dolents, però, mes enllà de l’aparent anècdota del destinatari de les repetides queixes, cada dia hi ha més jutges substituts quina qualitat jurídica no sempre resulta homogènia, la qual cosa sumada a les habituals dilacions de la nostra Justícia, per la sobrecàrrega d’assumptes de la que és objecte, i la manca de conseqüències en el sistemàtic incompliment dels terminis imposats per les lleis a l'oficina judicial, fan dubtar de la repetida disminució de queixes, si més no respecte de l’Administració de Justícia en general.

Deficiències de la nostra Administració de Justícia que lluny de trobar una solució en reformes com la de la recent implantació de la nova Oficina Judicial, cada dia s’agreugen més, per manca de pressupost per dotar de més jutges de carrera els nostres Jutjats i per manca de les reformes estructurals que caldrien, poder pel temor que el creixement del nombre de litigis podria ser directament proporcional a la major eficàcia d’una Justícia de qualitat i sense dilacions. Explicació, que no seria en cap cas una justificació de les deficiències de la nostra Administració de Justícia, que reclamen una solució. Solució que provablement no es faci efectiva si hi ha una resignada acceptació per part dels ciutadans i dels juristes, com semblaria indicar la referida disminució de queixes.

Amb tot, és cert que l’òrgan al qual cal que en tot cas adrecem qualsevol queixa envers a un jutge sempre sigui el CGPJ, sense perjudici de reproduir la mateixa queixa en altres organismes externs al Poder Judicial, com els Síndics de Greuges, el Defensor del Pueblo, les Comissions ad hoc com la CRAJ del Col•legi d’Advocats de Barcelona, etc., ateses les facultats disciplinàries del CGPJ envers als jutges , alhora que òrgan responsable de la promoció i ascens en l’escalafó judicial.

MENYS DIVORCIS?

Diversos diaris han destacat, fins i tot en portada, la disminució del nombre de divorcis en els darrers anys, la qual cosa s’atribueix a la crisi econòmica. Quan es llegeix la noticia, el jurista s’adona que la dada és certa però la conclusió no ho és, al menys en els percentatges que s’afirma: La reducció en un 30 % dels processos matrimonials s’atribueix, com gairebé tot avui, a la conjuntural crisi econòmica d’aquests darrers anys de la primera dècada del segle XXI.

És cert que s’han reduït el nombre de processos derivats d'una crisi matrimonial (separacions, divorcis i nul•litats), però qualsevol periodista hauria d’analitzar abans d’informar en els mitjans de comunicació, si hi ha algun canvi legislatiu recent que pugui influir en aquella “freda” dada estadística. I és que en aquest cas, precisament, des que l’any 2005 es va suprimir el requisit de la separació per poder accedir al divorci, la major part dels processos matrimonials són directament de divorci, sense passar abans per una separació, la qual cosa gairebé duplicava el nombre de processos matrimonials.

De fet, avui, el procediment de separació es redueix als qui ja sigui per conviccions religioses o bé per creure possible la reconciliació, no sol•liciten directament el divorci, cosa que abans del 2005 era legalment impossible.

Sens dubte en la reducció del nombre de processos de crisi matrimonial poden haver influït diversos factors, però el més rellevant és la dita modificació legislativa. En qualsevol cas, sigui com sigui benvinguda qualsevol reducció dels litigis, perquè malauradament la tendència, també als jutjats de família, és precisament a un constant increment del nombre d’expedients als Jutjats, que no és proporcional a l’increment del nombre de Jutges ni a la qualitat en el criteris de selecció de l’abusada figura dels jutges substituts.

LA IMATGE DE LA JUSTICIA

El cas Millet està posant de manifest el divorci que en ocasions hi ha entre la Justícia i les lleis. Els ciutadans perceben com un engany que algú que reconeix haver comés un delicte econòmic de considerables dimensions, com es pot apreciar al video de la seva declaració, no ingressi a la presó de forma immediata i que poder no hi arribi a ingressar mai.

En ocasions com aquesta, em sento molt més proper als ciutadans legos en Dret que als juristes. D’entrada, només cal sumar dos elements per generar un primer dubte: si aquest cas pot esquitxar el, mal resolt, finançament dels partits polítics, quin debat acabaria embrutint la imatge de tots ells i si els màxims dirigents de la Fiscalia (com a òrgan jerarquitzat que és) són nomenats pels mateixos polítics. Pot haver des de l’acusació pública veritable interès en fer sortir a la llum tot el pugui indagar-se sobre aquest cas?

Per altra banda, i sobre tot, sembla haver un cert consens entre els penalistes que, des d’un punt de vista estrictament penal, la presó provisional tan sols obeeix al risc de fuga o de destrucció de proves. De tal forma que atès que avui ja no es preveu com a causa de presó provisional, un concepte excessivament subjectiu com era l'alarma social, amb la sola retirada del passaport, que no del DNI, i demostrant un penediment formal amb una “carta de confessió del delicte” ja no hi ha motius per ingressar preventivament a la presó. I és cert que el dret penal, i el dret sancionador en general, ha de ser garantista en un Estat de Dret, i que ha de respectar la presumpció d’innocència.

Ara bé, des d’un punt de vista més ampli, dels principis generals del Dret, les mesures provisionals o mesures cautelars tenen com a finalitat bàsica evitar la ineficàcia d’una futura resolució judicial. Per aquest motiu, si es reconeix la comissió d’un delicte i qui el reconeix té una edat tal que en poc temps potser que per motius humanitaris no hagi d’ingressar a la presó, amén de les dilacions a què la justícia pública ens té resignadament acostumats, hem de convenir que la sentència que posi fi al cas Millet podria esdevenir materialment ineficaç. Nogensmenys, les mesures provisionals han de garantir que la sentència condemnatòria d’un delicte, que ha estat expressament reconegut, no quedarà en paper mullat, sense que això sigui un avançament de la pena, sinó una mera garantia de l'eficacia de la futura resolució, quan s'hagi reconegut el delicte.

Sens dubte, urgeix una reforma del sistema preventiu penal. No obstant, mentre no arriba aquesta reforma, entenc que el Dret no pot emparar solucions absurdes i que les mesures preventives, que han de conduir a l’eficàcia d’una sentència, no ens poden dur a la seva ineficàcia.

UNIÓ EUROPEA

El 7 de juny se celebren eleccions al parlament europeu. Personament he passat de ser un europeista convençut als anys vuitanta, els meus anys universitaris, a estar convençut que una altra Europa és possible.

Al meu parer, l’actual Unió Europa ens dona seguretat i estabilitat en el terreny econòmic, evitant els ensurts d’altres temps davant d'una política econòmica erràtica. Una economia que sovint era més al servei d’interessos polítics i sectorials que socials i empresarials, però malauradament els ciutadans europeus tenim la sensació que amb l'economia s’acaba allò que, avui per avui, ens aporta la nostra Unió.

Poder sigui només aparent, però la sensació que transmet el parlament europeu s’acosta molt més a una trobada multilateral d’Estats que al parlament d’un Estat. I em penso que la Unió hauria d’anar per altres camins si es vol connectar amb el sentiment de les persones. La defensa dels interessos dels Estats, per sobre de les persones i les ideologies, no encaixa amb el discurs que es vol transmetre quan s’acosten eleccions.

Pels qui no vivim el dia a dia de les institucions europees, no formem pert d'una Unió política, sinó merament econòmica, la qual cosa no és dolenta, però no és el que se’ns explica. I és que si només fóssim una unió econòmica no ens caldrien institucions polítiques, més enllà de mera posada en comú de certes normes, gairebé totes elles amb transcendència econòmica.

Probablement tothom coincideixi a desitjar un increment en la baixíssima participació ciutadana en les eleccions al parlament europeu, però molt em temo que això no s’aconseguirà només amb discursos i fent pedagogia quan s’acosten les eleccions, perquè segurament l’efecte sigui l’invers. Caldria un replantejament de l’actual model d’Europa per part dels únics que ho pot fer: els Estats.

És cert que renunciar a aspectes clau de la sobirania no resulta senzill, però només així tindrem una Europa de i per a les persones, que recuperi l’europeisme dels seus fundadors i que connecti amb els europeus. Aquesta seria la millor crida a la sempre desitjable participació.

UNA CIUTAT FORA DE LA CIUTAT

S’han iniciat els treballs de trasllat a la denominada Ciutat de La Justícia, a la qual s’hi han de traslladar la meitat dels ordres jurisdiccionals (civil i penal) i només de primera instància.

En els seus projectes inicials s’hi tenia que acollir a tots els òrgans judicials de Barcelona i de L’Hospitalet i en totes les seves instàncies, de forma que hauria d’aglutinar la major concentració d’òrgans judicials de tot Catalunya. En tot cas constitueix una macrorganització que ben segur pot solventar alguna de les disfuncions judicials, quant a comunicacions intrajudicials i celeritat en la cobertura de vacants, però que també pot comportar serioses disfuncions de mobilitat viària, allunyament del centre de la ciutat, col·lapses informàtics, etc... i altres disfuncions pròpies de les macroestructures de gestió pública. Algunes d’aquestes disfuncions serien fàcilment evitables posposant aquest trasllat. Quina pressa hi ha?

No tinc clar que en plena era de les noves tecnologies calgui estar físicament junts en un complex urbanístic de 9 gratacels (edificis A a J) per estar ben comunicats i tampoc veig la necessitat de fer-ho fora de la ciutat de Barcelona o en el seu límit amb la veïna ciutat de L’Hospitalet, per acabar posant els Jutjats de L’Hospitalet en un edifici separat fora del complex pròpiament dit. Poder fora millor cercar d'un a quatre espais més propers al centre de les respectives ciutats on ubicar-hi per separat els quatre ordres jurisdiccionals, perquè llocs (com per exemple l’espai que ocupa la presó Model) n’hi ha, fins i tot per concentrar tots els òrgans jurisdiccionals i no només la meitat com es fa ara, si realment fos necessari.

En aquesta ciutat situada gairebé fora de Barcelona, cada dia s’ha de desplaçar fins al nous macrojutjats més de 10.000 persones (treballadors i funcionaris) a les mateixes hores i al llarg del matí altres tants professionals i ciutadans usuaris d’aquest servei públic. Uns desplaçaments equiparables als de la zona universitària de la UB a la Diagonal, que compte amb uns eixos de comunicació i uns transports públics de primera magnitud, front a les deficiències de la nova "ciutat".

Avui per avui, la Ciutat de la Justícia compte amb el rebuig de l’opinió majoritària dels advocats i procuradors, que en són els principals professionals usuaris, entre d’altres motius pel moment escollit per inaugurar aquesta “ciutat” situada extramurs de la ciutat. Tres anys abans que hi arribi la comunicació per metro (la línia 9), la qual cosa ens aboca a una pèrdua de temps que dubto que es compensi amb una reducció dels temps d’espera en els assenyalaments judicials, que depenen no depenen daquesta concentració, sinó d’una agenda (la del Secretari judicial) de la que n’és competent una altra Administració.

Malhauradament, aquest malestar entre els companys no s’ha traduït en cap mena de pronunciament del nostre Col·legi d’Advocats sense necessitat d’arribar a la protesta dels Jutges d’abandonar la Comissió Mixta, què com bé apunta la Presidenta del TSJC Maria Eugènia Alegret implica un trencament del diàleg que sempre és necessari. Posicionament col·legial que bé hauria pogut exigir públicament, entre altres coses, una millora considerable de la mobilitat viària en transport públic i privat abans de fer efectiu el trasllat judicial.

UN PODER INCOMODE?

Els jutges de tot l’Estat han anunciat la seva primera vaga pel dia 18 de febrer. Amb motiu d’aquest anunci alguns juristes, i mitjans de comunicació, han centrat el debat en el dret dels jutges a fer vaga. És cert que com a poder de l’Estat, al judicial no se li pot permetre provocar un buit de poder, però avui per avui el dret de vaga no el tenen ni prohibit ni limitat, doncs no té una regulació específica pels jutges.

Ara bé, en el seu cas, aquesta qüestió ja serà oportunament debatuda pel CGPJ, cas que es pogués sancionar als jutges per exercir un dret que avui no tenen expressament prohibit ni limitat. Aquest debat, que al meu parer és estèril, sembla com si hagués estat promogut pels qui no els interessa gaire que es debatin en públic les reivindicacions des jutges.

El que realment importa és: Com pot ser que encara tinguem una administració de justícia amb unes estructures i dinàmiques heretades de fa més de dos segles? Com pot ser que el Govern central, que hi té la competència exclusiva, no hagi complert la seva promesa electoral de prioritzar en la despesa la modernització de la justícia pública? Poder algunes decisions de l’Audiència Nacional incomodes per la diplomàcia de l’Estat els han fet repensar-se la necessitat de dotar, modernitzar i racionalitzar la justícia amb criteris d’eficiència?

Els jutges han estat tradicionalment un sector immobilista, per la qual cosa cal aprofitar la seva demanda de canvis per introduir mesures tan necessaris com urgents. Cal atendre i debatre les queixes dels jutges, per tal de consensuar i aplicar el més aviat possible mesures legals, estructurals i organitzatives que ens duguin a millorar aquest deficient servei públic.

Tot preservant la necessària independència dels jutges hem d'afrontar, amb imaginació, mitjans i l'estudi comparat, la imprescindible reforma d'arcaiques estructures i ineficients dinàmiques heretades d’un passat on, entre altres coses, el volum de la litigiositat era molt inferior. S'ha d'afrontar amb seny i valentia aquests imprescindibles canvis que, entre d'altres, van des de la forma d’accés a la carrera judicial, la ineficient figura del jutge substitut o els arcaics privilegis que encara es conserven a la judicatura, fins a la permanent actualització de les noves tecnologies i la dotació de mitjans humans i materials necessaris a tots els jutjats, així com l’establiment d'altres formes de treball, com per exemple a través d'òrgans col·legiats des delaprimera instància, que superin la inexplicable situació dels jutjats vacants.

Poder no es pugui fer tot de cop, però sens dubte s’ha d’aprofitar l’avinentesa que siguin els propis jutges els qui clamen canvis al seu immobilista sector. I si entre l’executiu i el judicial hi ha diferències en matèria salarial, en la implantació de la tan necessària justícia de proximitat, etc ... caldrà establir com a prioritàries les qüestions que afecten d’una forma més directa al ciutadà. Una justícia ineficaç no és justa.