Els jutges de tot l’Estat han anunciat la seva primera vaga pel dia 18 de febrer. Amb motiu d’aquest anunci alguns juristes, i mitjans de comunicació, han centrat el debat en el dret dels jutges a fer vaga. És cert que com a poder de l’Estat, al judicial no se li pot permetre provocar un buit de poder, però avui per avui el dret de vaga no el tenen ni prohibit ni limitat, doncs no té una regulació específica pels jutges. Ara bé, en el seu cas, aquesta qüestió ja serà oportunament debatuda pel CGPJ, cas que es pogués sancionar als jutges per exercir un dret que avui no tenen expressament prohibit ni limitat. Aquest debat, que al meu parer és estèril, sembla com si hagués estat promogut pels qui no els interessa gaire que es debatin en públic les reivindicacions des jutges.
El que realment importa és: Com pot ser que encara tinguem una administració de justícia amb unes estructures i dinàmiques heretades de fa més de dos segles? Com pot ser que el Govern central, que hi té la competència exclusiva, no hagi complert la seva promesa electoral de prioritzar en la despesa la modernització de la justícia pública? Poder algunes decisions de l’Audiència Nacional incomodes per la diplomàcia de l’Estat els han fet repensar-se la necessitat de dotar, modernitzar i racionalitzar la justícia amb criteris d’eficiència?
Els jutges han estat tradicionalment un sector immobilista, per la qual cosa cal aprofitar la seva demanda de canvis per introduir mesures tan necessaris com urgents. Cal atendre i debatre les queixes dels jutges, per tal de consensuar i aplicar el més aviat possible mesures legals, estructurals i organitzatives que ens duguin a millorar aquest deficient servei públic.
Tot preservant la necessària independència dels jutges hem d'afrontar, amb imaginació, mitjans i l'estudi comparat, la imprescindible reforma d'arcaiques estructures i ineficients dinàmiques heretades d’un passat on, entre altres coses, el volum de la litigiositat era molt inferior. S'ha d'afrontar amb seny i valentia aquests imprescindibles canvis que, entre d'altres, van des de la forma d’accés a la carrera judicial, la ineficient figura del jutge substitut o els arcaics privilegis que encara es conserven a la judicatura, fins a la permanent actualització de les noves tecnologies i la dotació de mitjans humans i materials necessaris a tots els jutjats, així com l’establiment d'altres formes de treball, com per exemple a través d'òrgans col·legiats des delaprimera instància, que superin la inexplicable situació dels jutjats vacants.
Poder no es pugui fer tot de cop, però sens dubte s’ha d’aprofitar l’avinentesa que siguin els propis jutges els qui clamen canvis al seu immobilista sector. I si entre l’executiu i el judicial hi ha diferències en matèria salarial, en la implantació de la tan necessària justícia de proximitat, etc ... caldrà establir com a prioritàries les qüestions que afecten d’una forma més directa al ciutadà. Una justícia ineficaç no és justa.
