LA IMATGE DE LA JUSTICIA

El cas Millet està posant de manifest el divorci que en ocasions hi ha entre la Justícia i les lleis. Els ciutadans perceben com un engany que algú que reconeix haver comés un delicte econòmic de considerables dimensions, com es pot apreciar al video de la seva declaració, no ingressi a la presó de forma immediata i que poder no hi arribi a ingressar mai.

En ocasions com aquesta, em sento molt més proper als ciutadans legos en Dret que als juristes. D’entrada, només cal sumar dos elements per generar un primer dubte: si aquest cas pot esquitxar el, mal resolt, finançament dels partits polítics, quin debat acabaria embrutint la imatge de tots ells i si els màxims dirigents de la Fiscalia (com a òrgan jerarquitzat que és) són nomenats pels mateixos polítics. Pot haver des de l’acusació pública veritable interès en fer sortir a la llum tot el pugui indagar-se sobre aquest cas?

Per altra banda, i sobre tot, sembla haver un cert consens entre els penalistes que, des d’un punt de vista estrictament penal, la presó provisional tan sols obeeix al risc de fuga o de destrucció de proves. De tal forma que atès que avui ja no es preveu com a causa de presó provisional, un concepte excessivament subjectiu com era l'alarma social, amb la sola retirada del passaport, que no del DNI, i demostrant un penediment formal amb una “carta de confessió del delicte” ja no hi ha motius per ingressar preventivament a la presó. I és cert que el dret penal, i el dret sancionador en general, ha de ser garantista en un Estat de Dret, i que ha de respectar la presumpció d’innocència.

Ara bé, des d’un punt de vista més ampli, dels principis generals del Dret, les mesures provisionals o mesures cautelars tenen com a finalitat bàsica evitar la ineficàcia d’una futura resolució judicial. Per aquest motiu, si es reconeix la comissió d’un delicte i qui el reconeix té una edat tal que en poc temps potser que per motius humanitaris no hagi d’ingressar a la presó, amén de les dilacions a què la justícia pública ens té resignadament acostumats, hem de convenir que la sentència que posi fi al cas Millet podria esdevenir materialment ineficaç. Nogensmenys, les mesures provisionals han de garantir que la sentència condemnatòria d’un delicte, que ha estat expressament reconegut, no quedarà en paper mullat, sense que això sigui un avançament de la pena, sinó una mera garantia de l'eficacia de la futura resolució, quan s'hagi reconegut el delicte.

Sens dubte, urgeix una reforma del sistema preventiu penal. No obstant, mentre no arriba aquesta reforma, entenc que el Dret no pot emparar solucions absurdes i que les mesures preventives, que han de conduir a l’eficàcia d’una sentència, no ens poden dur a la seva ineficàcia.